Un dia com avui és tradició anar al cementiri a visitar els nostres morts.
Dies abans es pot observar un important tragí d’escales, de galledes d’aigua i de netejavidres per deixar els nínxols i les tombes en perfecte estat de revista. Alguns, molts, aprofiten l’ocasió per decorar el nínxol amb unes horribles flors de plàstic. No he entès mai aquest costum. Com és que ofereixes a la gent que estimes unes flors que no gosaries regalar-los si fossin vius? La nostra societat i la nostra cultura són plenes de contradiccions.
Una d’aquestes contradiccions consisteix en el fet que, a casa nostra i en general, els cementiris els visitem només per Tots Sants o quan hi hem d’anar a enterrar algú –un dels indicadors que et fas gran és precisament que el teu cotxe cada cop coneix millor el camí del cementiri i et fa por que el seu GPS, de la mateixa manera que et pregunta si estàs anant cap a la feina o cap a casa, t’acabi preguntant si estàs anant cap al cementiri–, en canvi, quan anem pel món ens sembla la cosa més natural anar a visitar cementiris com qui va a visitar museus.
És famós en aquest sentit el cementiri de Père-Lachaise, a París, certament perquè hi són enterrats personatges com Jim Morrison, Édith Piaf, Oscar Wilde o Honoré de Balzac, però sobretot perquè hi ha enterrat un periodista, Victor Noir, mort en duel el dia abans del seu casament. Tanmateix, no és la seva mort tràgica el que atrau tants visitants sinó l’escultura de bronze que decora la seva tomba i, més concretament, la protuberància que l’escultor va erigir, literalment, en el seu entrecuix. Diuen que tocar aquest bé de Déu comporta fertilitat i sort en l’amor a qui ho fa –tot i que el seu propietari no va ser un exemple de cap de les dues coses, però no buscarem ara racionalitat en les supersticions. No sé si el fet de tocar bronze fred té els efectes que, en aquest cas, se li atribueixen, però el que és cert i irrebatible és que aquella part de l’escultura està molt més lluent i polida que la resta de tant que hi passa la mà la gent. Deu ser com el cul de la lleona de Girona!
En altres països i altres cultures la relació amb els morts és més freqüent i quotidiana. En molts indrets anglosaxons el cementiri forma part del contínuum urbà i es passa pel mig de la manera més natural per anar d’una part a l’altra de la ciutat. A Toraja, a Indonèsia, conserven els morts a les golfes de casa i els pugen menjar cada dia fins que tenen diners per pagar-los el funeral, que consisteix sobretot en el sacrifici d’un grapat de bous que riu-te’n de les hecatombes gregues. Els antics romans situaven els cementiris al llarg de les seves carreteres, les “viae”. Sempre preocupats per la higiene, van entendre que això de tenir els morts dintre muralla no era una de les millors idees possibles. Havia de fer un cert efecte, però, quan arribaves a una nova ciutat, fer-ho a través d’un passadís de tombes.
Fa molts anys, vaig anar a jugar un torneig de futbol a Campagnano di Roma, a la zona etrusca del Laci. En aquella època i en la meva categoria, aquests torneigs només eren possibles gràcies al fet que les famílies dels jugadors locals acollien a casa seva els jugadors visitants. El noi de la família que em va allotjar va considerar una norma de protocol imprescindible portar-me al cementiri per presentar-me als seus avis, que hi eren enterrats. Em va dir, per justificar-ho, que durant uns dies formaria part de la seva família i que la família no eren només els vius sinó també els morts de qui conserves record. Vaig pensar que mai m’havien fet un honor tan gran.