Publicitat
Opinió

La forja d’un jihadista

És natural que, davant de l’astorament que ens produeixen esdeveniments que passen i que ens passen, els homes ens fem preguntes per tal de trobar-hi respostes intel·ligibles.

És per això que, quan succeeixen fets tan tràgics com, per exemple l’11-S (Nova York, 2001), l’11-M (Madrid, 2004) o el 13-N (París, 2015), ens fem preguntes: per què uns joves amb tota la vida per davant es transformen en terroristes? Quin és el viatge que fan fins a convertir-se en màquines de matar?

L’escriptor marroquí Mahi Binebine narra a la novel·la "Los caballos de Dios" el viatge d’uns joves que de víctimes socials esdevingueren botxins sanguinaris. La narració es basa en la història real dels autors dels atemptats de Casablanca (2003, 45 morts). El punt de partida dels terroristes islamistes són els barris de les grans ciutats marcats per la misèria, la marginació, l’atur i abandonats per la societat i l’Estat. Són víctimes socials. Aquí comença la forja d’un jihadista, continua amb la captació i l’adoctrinament -el rentat de cervell d’aquests joves per les màfies jihadistes- i acaba amb la seva transformació en terroristes. És la manca de futur, la desaparició de l’horitzó de les seves vides, la que empeny aquests joves cap al terrorisme. Les màfies jihadistes els donen allò que cap societat ni cap govern no els ha ofert mai: sentit a les seves vides. Prenen el bitllet d’anada directa cap el Paradís. Fins aquí la ficció.

Hi ha relació entre injustícia social i jihadisme? Hi ha relació directa entre l’origen miserable d’aquests joves i els seus actes terroristes? No són preguntes fàcils de respondre: ni els sociòlegs, ni els antropòlegs culturals s’hi posen d’acord. Tot i així, penso que sobreviure en ambients de misèria absoluta pot ser un condicionant per poder comprendre la conducta d’un individu, però mai per justificar-la, ja que el mal (el terror) no s’ha d’embolcallar en una explicació determinista, sinó atribuir-lo a la llibertat personal.

Hi ha relació entre el terror dels jihadistes i l’islam radical? Se senten moltes veus que afirmen que no hi ha relació. Jo opino que sí. Cap a la fi del segle XIX aparegueren a Rússia anarquistes que esdevingueren terroristes. L’escriptor rus Turgéniev els batejà amb el nom de "nihilistes", perquè negaven tot valor moral. Persisteix, encara avui, la vella idea que el nihilista és l’ateu immoral, amoral, sense llei. "Si Déu no existeix, tot és permès", diu Dostoievski a "Els germans Karamàzov". Res no té sentit: no podem saciar la nostra set d’eternitat; el referent últim de les nostres accions, l’origen dels nostres valors i normes s’esvaeix, i perdem allò que proporcionava llum i calor a la nostra vida. S’associa la mort i l’odi a individus que s’emparen en l’absència de Déu per cometre el mal. Aquesta tesi cal desmentir-la, perquè més aviat sembla vertadera la tesi contrària: "Com que Déu existeix, tot és permès." La història mostra com en nom de Déu s’han fet més guerres i massacres que no pas actes de pau i toleràn- cia.

Un d’aquests fets històrics i d’actualitat és l’islam radical. Una part d’aquest és l’Estat Islàmic. Les seves màfies jihadistes són les forjadores de terroristes. Aquests nihilistes menyspreen la vida, el dolor, la pietat i maten en nom de Déu. En el desert del nihilisme s’adoctrinen joves que es converteixen en màquines terroristes. Aquesta branca de l’islam és nihilista en la mesura en què suposa la negació de la vida, d’aquesta vida. La necessitat constant de recórrer al més enllà -el Paradís- és una mostra del menyspreu vers l’aquí, una manera de nihilitzar o de devaluar la vida. Aquí s’acaba la forja d’un jihadista: l’única forma de donar sentit a la vida és acabant amb ella. Quina paradoxa!

L’autor és filòsof

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top