El llindar del masclisme

En moments de ràbia i profunda tristesa com ara, quan una comunitat pateix la pèrdua d'una veïna, d'una companya assassinada per la seva parella, cal donar-se temps per deixar que flueixi i s'apaivagui l'emoció. Però també és veritat que, abans que es dilueixi, hauríem d'obrir pas a la reflexió, amb dolor encara, però des de la serenitat. Reflexió conjunta, perquè des del conjunt tindrem més força, però també reflexió individual, en tant que formem part d'un col·lectiu.
El masclisme mata? En la seva expressió més extrema crec sincerament que sí. Però quant masclisme és necessari per arribar a matar? Quant és acceptable? Quina quantitat i qualitat de masclisme pot tolerar una societat suposadament moderna i avançada com la nostra? I com les mesurem? Observo i escolto... Ho intento, si més no, i m'adono que cadascuna, cadascun té el seu propi concepte de masclisme, així com el seu propi llindar masclista. Aquell que de manera més o menys inconscient tenim integrat, acceptat, normalitzat. I potser seria important tenir en compte aquesta qüestió prèvia per poder, entre totes, cercar i trobar alguna o algunes solucions i alternatives. El "piropo" invasiu és masclista? L'acudit que menysprea o cosifica la dona ho és? El frec o tocament "casual" al metro o a la discoteca és masclista, és violent? I la mirada o el gest lascius? O depèn de com vagis vestida, a on i a quines hores? I el vídeo sexual que viralitzem amb aquest flagell o picada de mans? Les violacions en pornografia ho són? La pornografia en el seu conjunt ho és? I insultar una prostituta? I tuitejar sobre els pèls de les aixelles de les dones? El sexe amb una persona inconscient no és violació? I definir-me segons el nombre d'homes amb el qual me'n vaig a dormir? I segons la quantitat o no de maquillatge que em poso?
El debat al voltant de quant masclisme acceptem i tolerem és obert, i aquí ens anem posicionant tots en major o menor escala. On gairebé totes ens posem d'acord és que no ha de traspassar el límit d'assassinar, de treure la vida a una dona. Això sí que és violència masclista, violència de gènere per ser més puristes, i per aquí no passem. Però i els previs? Aquests no són importants?
Si acceptem un cert grau de masclisme, cadascú el seu, atès que aquí no hi ha consens: segons uns ve donat per naturalesa, o és instintiu, i tampoc n'hi ha per tant, només són bromes, és llei de vida, no cal ser tan radical, tan histèrica, tan poc femenina, tan seriosa, tan pal, tan intransigent...
Com podrem després controlar que no hi hagi un detonant sigui el que sigui: alcohol, drogues, trastorn, ansietat, depressió o simplement mala hòstia que traspassi el límit i arribi a l'assassinat.
Hi insisteixo de nou, potser seria bo buscar entre totes un temps per pensar, per reflexionar i prendre consciència de nosaltres mateixes, de les nostres actituds, dels nostres actes, pensaments i mirades, així com assumir responsabilitats individuals i col·lectives en tant que cerquem el bé comú, per revisar què podem canviar des de nosaltres, per després continuar l'escala més amunt, aportant individualment un petit granet de sorra que entre molts serà una muntanya i així ajudar a canviar i millorar les coses.
Crec que paga la pena intentar-ho, ens hi va la vida.
Quina quantitat i qualitat de masclisme pot tolerar una societat suposadament moderna i avançada com la nostra? I com la mesurem?