Publicitat
Opinió

La veritat de Nadal

Vigílies de Nadal. Els carrers de la ciutat ens ho recorden tothora amb aquest enllumenat tristoi, de forçada i dissimulada simbologia nadalenca, de com qui vol i dol. La crida dels comerços també és una mica esporuguida, com per no molestar gaire, per no fer gaire soroll en uns dies on l’ambient es carrega pels planys dels més vulnerables. I el profund sentit religiós de la festa mig s’amaga per no incomodar la intolerància laica. Només la canalla, enfilada al trenet, confiada i feliç, trenca el nostre desfici i ens demana amb la maneta que li diguem adéu. Tot acosta a Nadal, i tot l’allunya.

Tanmateix, no sembla que aquesta ambivalència del Nadal sigui res de nou. La poesia sobre Nadal -Nadal ha empès els clàssics i moderns a grans creacions poètiques- delata aquesta doble dimensió de la festa, alegre i trista, de trobades i enyoraments, de presències i absències, de plenitud i buidor, d’alegria i dolor. Carles Riba ho diu així de bé: “Nadal glaçat – Nadal ardent / d’un flamareig que el llop no entén / Nadal adust – Nadal en flor / d’un bell Infant nat sense plor/ Nadal cruel – Nadal que riu / amb l’orb i el pobre i el captiu”. Sí: Nadal cruel, que els nostres captius enguany tornaran a passar Nadal tancats!

Josep Maria de Sagarra, al “Poema de Nadal”, broda aquesta dualitat d’un Nadal que vol sotraguejar la nostra consciència: “Del nostre món de crits i arpelles, / de mandrejar encomanadís, / del nostre món cansat i gris, / de miserables coses velles / emmascarades de vernís, / del nostre món tan lluny de les estrelles! (€) Malgrat el vestit impotent / i la misèria carnal, / malgrat el pensament / de màquina i asfalt, / jo et vull sentir viva i lluent / estrella de Nadal, / esgarrinxant el blau del firmament!”.

Sagarra retrata la figura d’aquell rabadà que davant de la meravella del Nadal només sap exclamar: -“No serà tant!”. Un personatge -en tenim tants i tants al nostre voltant!- en qui “S’hi dibuixen les paraules / de la gran desolació. / Hi ha respostes desmaiades / com les orelles d’un gos / i somriures que anuncien / la covardia de tots”.

Un poeta d’ara -i bon amic-, Isidor Marí, acaba d’escriure un poema extraordinari per, amb la Mercè, felicitar-nos el Nadal: “No vulguis néixer, infant. / Dubto que encara hi hagi algú / que en el fons de veritat t’esperi. (€) Potser sí que és cert / que ens vols i ens pots salvar / de nosaltres mateixos, / del que sembla un desastre inexorable. / Però qui t’ha dit, què et fa pensar, / que de debò vulguem que vinguis a salvar-nos? (€) No vulguis néixer, creu-me. / No vulguis néixer infant. / No mereixem que ens salvis”.

Però si n’hagués de triar només un, de poema de Nadal, seria el de Joan Salvat-Papasseit. Aquell que acaba: “Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som- / Jesús ja serà nat / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

I és que Nadal segueix sent una festa-festa. Vull dir, una festa de veritat. No un pretext pel consum i la disbauxa, sinó una condensació total del nostre contradictori viure de cada dia, una provocació que, si l’atenem, ens aparta per una estona de les nostres dèries i ens força a mirar-nos al mirall de la Veritat. Nadal enamora perquè Nadal desafia. Siguem valents: no esquivem l’autèntic Nadal!

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top