Publicitat
Opinió

Política despietada

Segueixo assíduament els articles d’Antoni Puigverd a La Vanguardia. Puigverd pensa i escriu bé. Aquesta setmana fent un elogiós record de la figura de Diana Garrigosa usava el terme "despietada" per referir-se a la política. Efectivament és un bon adjectiu. La política és un món sense pietat, sense compassió. Dedicar-se a la política és entrar en risc d’una espiral de destrucció personal que les noves eines de comunicació, les xarxes socials, només han multiplicat. Sempre he reconegut els que es dediquen honestament a la política, perquè els necessitem. He admirat la seva dedicació en un món de crítiques sovint injustes i de molta mediocritat en el context. La pèrdua de talent en el conjunt de la gent que es dedica a la política és tan evident que la mediocritat campa transversalment per tot l’espectre político-ideològic. Pagarem cara la insistència per allunyar el talent de la política.

Tanmateix si figures com la de Pasqual Maragall i Diana Garrigosa s’han mantingut en el record com d’una categoria superior és perquè desprenien tres coses: la capacitat de visió que dona el talent, la capacitat operativa que donen els equips de què s’envolten i la seva autenticitat personal. El talent i l’autenticitat són el que permet esquivar la mediocritat. Necessitem més gent singular a la política. Menys gregaris disposats a insultar a la primera de canvi i més gent que s’atreveixi a pensar pel seu compte. El món és prou complex com per desconfiar de tots aquells que es despatxen habitualment en solucions simplistes a problemes gruixuts.

En general tendeixo a desconfiar de tots aquells polítics que no escriuen. Si no escriuen, no sé si pensen i si no escriuen no trobo elements per contrastar el seu exemple amb els seus escrits. I escriure tweets no és escriure, és enviar fuetades. Tanmateix vivim temps d’una enorme complexitat. El record dels anys trenta del segle XX ens ve sovint al cap perquè, tot i que el món avui i el de llavors no tenen res a veure, hi ha similituds que ens inquieten. Hi ha tarannàs que presenten similituds que es reconeixen a totes les escales, internacional, nacional, local. I sabem que els anys trenta varen acabar molt i molt malament. Una de les complexitats dels anys trenta i també d’avui és que en un món de molta divisió fan més carrera política els despietats i els tòxics.

Per això em desagraden els que fan de la política un exercici de caïnisme i superioritat moral. No discuteixen idees o projectes, només repeteixen carnets de puresa a tort i a dret. Uns es senten els bons i la resta sempre són despatxats com a feixistes, com a comunistes, com a masclistes, com a racistes, com a corruptes, segons convingui. Els sectaris sempre veuen sectaris els altres. En un món sense privacitat, les coses es porten al terreny personal a la primera de canvi i es deixa molt més espai a l’eloqüència que a la consistència. Tot es fa des del soroll i per al soroll. Tot esdevé transcendent i tot val un insult encapsulat en un tweet.

La política és construir amb els que pensen diferentment. No destruir els que no pensen com tu. No em va agradar gens el que vaig llegir en aquest mateix diari en la crònica del darrer ple a l’Ajuntament de Terrassa. S’imposa una mena de política despietada en què gent amb molta voracitat desqualifica amb massa facilitat. Més enllà de les diferències, hi ha tírria personal. No ho poden amagar. I es fan grans polèmiques per temes que no estan al centre del que una ciutat necessita. Els debats que es projecten no són sobre com crear riquesa per combatre la pobresa, sobre quin model de ciutat definir que combini sostenibilitat i desenvolupament o sobre com garantir millor el binomi de seguretat i convivència. Abans als plens parlàvem de soterrar les vies del tren, de com desplegar un model universitari, de com mantenir la indústria o de com fer el parc de Vallparadís. Ara el debat que es projecta dels plens és sobre l’estrès dels animals, si els nens que surten a la cavalcada de Reis han d’anar pintats o no o si hi ha d’haver relators pagats per tots els ciutadans a les reunions de l’Ajuntament per evitar les microdiscriminacions. Francament, preferia quan als plens es debatia més sobre la transformació de la ciutat i, malgrat la duresa de les polèmiques, hi havia més respecte i menys superioritat moral i, després d’un ple mogut, la gent de tots els grups municipals podia anar a sopar junta.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top