Publicitat
Opinió

Picasso, a l’ull de l’huracà

Publicitat

Ramon Bosch

Maria Llopis va muntar una performance al Museu Picasso amb les alumnes del curs que, sobre art i feminisme, ha impartit a l’Escola Massana.

L’objectiu de la performance era posar en evidència com va ser de destructiu Picasso amb les carreres artístiques d’algunes de les seves amants i, ja de passada, denunciar-lo com a maltractador i denunciar, també, el silenci del museu amb aquesta faceta de l’artista. Si la performance no hagués transcendit l’àmbit acadèmic d’on va sortir, hauria quedat en un exercici de final de curs més o menys imaginatiu, com molts altres que es poden veure cada mes de juny a la planta baixa de la nova seu de l’Escola Massana. Però Llopis no va resistir la temptació de convidar la premsa a l’esmentada performance i les xarxes socials s’han omplert de defensors i detractors de la iniciativa que, com acostuma a passar en aquests casos, no han aplicat cap filtre als seus comentaris i alguns han arribat a amenaçar de mort la pobra Llopis.

La professora i artista es defensa dient que ella no volia aplicar en cap cas la cultura de la cancel·lació a Picasso, és a dir, no demanava que es tanqués el museu perquè els quadres que s’hi exhibeixen fossin pintats per un maltractador sinó que en el seu curs el que volia posar en evidència era com algunes artistes van haver de supeditar la seva carrera a la de les seves parelles i posa els exemples de Camille Rodin i Alma Mahler entre d’altres. No dubto que aquesta fos la intenció, i el contingut, del curs. Però les seves alumnes van demostrar una capacitat de síntesi una mica esbiaixada pel que fa a la matèria del curs perquè a les samarretes que lluïen a la performance els lemes que s’hi podien llegir eren d’aquest estil: “Picasso maltractador”, “Picasso women abuser”, “Picasso barba azul”.

Però centrem-nos en una de les reivindicacions de la performance: el fet que el museu silenciï aquesta suposada faceta de l’artista. Què hauria de fer el museu? Posar un anunci a l’entrada, com en els paquets de tabac, que adverteixi els visitants que els quadres que es disposen a veure van ser pintats per un home que, si aquest sol fet ja no fos prou delicte, era malvat amb les dones? Caldrà posar una cartel·la en el mateix sentit al costat dels retrats de Dora Maar que hostatgen el museu Picasso de París i el Reina Sofía? Aquest advertiment hauria de canviar la nostra percepció sobre l’obra de Picasso? Perquè si no l’ha de canviar per què cal fer-ho? I voler que canviï em temo que comporta reintroduir el puritanisme en la història de l’art.

Publicitat

El fet que François Villon fos un assassí fa pitjors els seus poemes? El fet que Jacques Prévert dediqués “Les feuilles mortes” a una nena de dotze anys treu bellesa als seus versos? Que Jaime Gil de Biedma jagués amb preadolescents a Filipines ens ha de fer detestar la seva poesia? On deixa la poesia de Machado el fet que es casés amb una nena de catorze anys quan ell en tenia trenta-quatre? El fet que Borges donés suport a la dictadura argentina el fa pitjor escriptor? La reina Maria exigeix a Ausiàs March que restitueixi un fadrí de tretze anys a son pare perquè se n’havia anat a viure amb Ausiàs i aquest el portava “en via de perdició”. Joanot Martorell va esbombar les intimitats conjugals de la seva germana Damiata per tots les cantons de València, la qual cosa va provocar que aquesta hagués d’anar a viure a un convent.

De Giacomo Casanova i el marquès de Sade més val que no en parlem. Quan jo estudiava, confondre l’artista amb la seva obra era considerat un error de primer de carrera, ara es veu que pot ser matèria d’un màster de postgrau…

Publicitat
To Top