Publicitat
Opinió

“Comme il faut”

Publicitat

Josep Ballbè i Urrit

La meva època d’estudiant queda lluny. D’aleshores ençà, ha plogut molt, com es diu vulgarment.

De tota manera, sempre he pensat que les autoritats polítiques d’aquella època van tenir una visió molt esquifida i esbiaixada en matèria educativa d’idiomes. Escollir –com a segona llengua– el francès, en detriment de l’anglès o l’alemany, va ser una grinyolada monumental. La història els ha lapidat fortament, amb tota la raó del món. Ara, amb bon nivell d’anglès, es va força lluny. Ocupacionalment, el “gavatxo” pesa menys.

Paral·lelament, massa gent pretén assolir fites altes a canvi de poc esforç o no gens. Ho dic sabent que les escoles d’idiomes estan condemnades a desaparèixer. Ja és al mercat l’equip de so que permet salvar l’olla de grills d’una metafòrica “Torre de Babel”. Dit altrament, l’estri que tradueix –a l’acte– l’equivalència d’un idioma envers un altre.

Sense anar tan lluny, internet ja ens possibilitava traduir un text, mitjançant una aplicació de Google. Potser alguna literalitat generava problemes, però ens feia sortir del pas prou bé.

A partir d’ací, campi qui pugui! Em genera molta tristor copsar que la meva generació sol palesar, generalment, una empatia i preparació mental de l’alumnat bastant per damunt de la d’ara. Sabem apreciar el valor de les coses. Posats a citar un detall, rar era el cas –fa més de mig segle– en què ens acompanyaven a escola “motoritzats”. Hem passat a l’extrem que molts pares/avis duen les criatures a la porta de l’escola, fent de taxistes. Criem una mainada escarransida.

D’acord amb aquest raonament tan primari, l’expressió francesa del títol, la transcriuria o ajustaria a quelcom com “correctament” o “com cal”. Fent per afinar encara més el perfil, entenc que les coses s’han de fer bé. I prou! Els catalans ja ho encertem plenament amb la dita que “la feina ben feta no té fronteres”. La pega rau que el rerefons d’aquesta tesi s’ha enterbolit i desprestigiat bastant –de fa uns sis anys i mig– d’ençà que un president del Principat va tibar d’incoherència absoluta. Per tant, no va fer les coses “comme il faut”. La situació s’ha anat enrocant amb un doble objectiu: posar el màxim de pals a la roda de la justícia i dilatar –en el temps– la via de les solucions. Està clar que la llei no és igual per a tots. Això sí, el somni de la prescripció –per edat, immunitat o el que sigui- fa miracles.

Publicitat
To Top