Publicitat
Opinió

Recordar la història en el camp de la salut

Publicitat

Rosa Ferrer. Professora d’infermeria. Màster en Bioètica. Experta en salut pública.

Que important que és la història! Quan diem que no esperàvem una epidèmia pandèmica, que no estàvem preparats per fer-hi front, que poc que recordem la història de la medicina, que poc i quin mal ens fa això!

Estem avançant molt tecnològicament, és cert, però la pregunta és: què i quant hem perdut? Per què, a mesura que avancem informàticament, tecnològicament, anem perdent en sensibilitat, en les formes, definitivament, en el tracte amb les persones.
Recordem que les epidèmies són recurrents (vegeu història!), que les pandèmies també, que els virus, bacteris, etc. venen per quedar-se i que, a base de vacunes i també, s’ha de dir, per la immunització a través del contacte, ens anem acostumant i adaptant-nos-hi.

Que tot té un procés i que no perquè nosaltres vulguem que sigui més ràpid ho serà més.

El que no podem acceptar és que els avenços ens allunyin del tracte humà proper, de l’observació mitjançant els cinc sentits, la importància de mirar els ulls llegint en la mirada, escoltant no tan sols les paraules que diu la persona, sinó entenent el ritme i la tonada, entendre què ens indiquen les olors, perquè moltes malalties tenen olors característiques, el gust, sí el gust, i això no vol dir que hàgim de provar, ara, el gust de l’orina, cosa que sí que havien de fer en altres èpoques per saber si, per exemple, la persona era diabètica, però a vegades, si ens hi fixem, tenim reaccions davant de certes olors que ens activen el gust, ara bé això tan sols passa si estem atents. El tacte, importantíssim per poder arribar a un diagnòstic, però també per a la tranquil·litat de la persona.

A partir d’aquesta observació integral es demanen les proves, que confirmaran el diagnòstic, però mai, mai, es començarà fent proves per veure què “pot tenir”.

Per epidèmies que vinguin i per importants que siguin, no desapareixen les altres malalties que han de ser igualment tractades, perquè el cas és que “no hi ha malalties sinó malalts” com molt bé deia el reconegut fisiòleg Claude Bernard, i la gent malalta no pot esperar mesos i mesos per ser atesa, ni per la salut física ni per la mental, per això hem de pensar amb el malalt i no amb les malalties.

Per favor, estudiem i recordem la història i, com deia el meu professor d’urgències fa quaranta-nou anys: “Una urgència és tot allò que no esperem”, i ho rematava amb un: “Per tant ens hem de preparar contínuament pel que pugui arribar sense instal·lar-nos en la comoditat del dia a dia i, quelcom de molt important, aportin vostès sempre pau i tranquil·litat a les persones de qui tinguin cura, perquè ja en tenen prou de patir una malaltia o accident!”.

Publicitat
To Top