Publicitat
Opinió

El cataclisme d’Annual

Josep Ballbè i Urrit

Faig referència a una greu derrota militar de les tropes espanyoles, a l’anomenada guerra del Rif.

Una derrota esparverant en tota regla i una victòria aclaparadora dels “rifenys”, liderats per Abd-el-Krim. Exactament, els fets van tenir lloc justament fa cent anys: del 22 de juliol al 9 d’agost de 1921. Molt a prop de la ciutat d’Annual, situada entre Melilla i la badia d’Alhucemes…

…Hi hagué uns onze mil cinc-cents morts: nou mil soldats hispànics i la resta, rifenys-indígenes addictes a la bandera nacional. Malgrat haver-se rendit, més de la meitat foren executats. Aquests fets van obligar a redefinir la patètica política colonial espanyola. Alhora, van soscavar les arrels de la monarquia d’Alfons XIII, propiciant el cop d’Estat que donà pas a la dictadura d’en Miguel Primo de Rivera.

Abans, però, l’amnistia reial provocà la no depuració de culpes i/o responsabilitats dels sapastres d’aquell desgavell horripilant. El conflicte encara s’allargà uns sis anys més, quan el general àrab es rendia a tropes franceses. A partir de llavors, el territori passà a dependre d’Espanya, fins a la independència marroquí (l’any 1956).

En ple segle XXI, em “perdo” intentant entendre la política d’afers estrangers del nostre govern. Sobretot, no essent capaç de “resoldre” com cal la temàtica dels 2 enclavaments de Ceuta i Melilla. Sense oblidar la “pruna” de Gibraltar, a l’altra riba de l’Estret de Gibraltar… Al bell mig d’aquest llarg període, qui no recorda els nyaps associats a la tristament famosa “marxa verda”, datada el 6 de novembre de 1975? No oblidem la postura vergonyant de la Casa Reial espanyola.

Quan un mal es deixa podrir, van sortint serrells i saraus a cada moment. Com els succeïts ara fa només 2 mesos, quan Marroc obria descaradament la frontera i s’hi “colaven” entre sis i vuit mil indocumentats. Uns 1.500 eren menors, que no podran ésser expulsats expeditivament, com voldria Pedro Sánchez. Des que és president, cada dia que passa canvia de parer. Altrament, no es pot interpretar-quan hem copsat la seva indefinició electoralista envers l’ONG Open Arms, en la crisi dels desplaçats. Ara, tenia una bona ocasió per gestionar (acuradament i profunda) un dels molts fronts de la seva política exterior. S’ha fet l’orni i tan sols ha emprat la via de l’exèrcit. No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. Així ens va!

Publicitat
To Top