Publicitat
Opinió

Tatuatges

Ramon Bosch

Era hermoso y rubio como la cerveza”, deia la cançó de Concha Piquer que explicava la història d’un mariner que duia el braç tatuat amb el nom d’una dona.

“Ella me quiso y me ha olvidado/ en cambio yo no la olvidé/ y para siempre voy marcado/ con ese nombre de mujer.” Com si el tatuatge tingués alguna propietat transitiva, la dona de la cançó acaba tatuada amb el nom del mariner i buscant-lo, desconsolada, per les tavernes del port.

Aquesta és la visió que es tenia abans dels tatuatges, que era una cosa de mariners i, diguem-ne, cabareteres, que la gent, també diguem-ne, normal s’abstenia d’estampar en el seu cos perquè era un signe d’extrema vulgaritat i, el que és pitjor, et comprometia per a tota la vida. I no només des del punt de vista estètic, sinó sentimental, com li va passar al mariner de la cançó: ella se’n va anar però el tatuatge va romandre a la marinera pell. Potser per això els legionaris, escaldats de lligar el cos a un sol amor i també amants dels tatuatges, van optar per escriure sota el cor tatuat “amor de madre”, que és un amor compatible i que dura tota la vida.

Això era abans. Avui dia el negoci del tatuatge mou més de 180 milions d’euros anuals a Espanya. Només cal veure com van d’estampats els jugadors de futbol per adonar-nos de la dimensió que ha agafat el fenomen. De tota manera, crec que s’hi manté un cert classisme -els jugadors de futbol no deixen de ser l’epítom del nou ric- i segurament un establiment de tatuatges farà més negoci a Nou Barris que a Sarrià, tot i que tampoc hi posaria la mà al foc.

A l’hora que s’han diversificat els seus usuaris -o n’hauríem de dir recipients?- s’han eixamplat també els motius dels tatuatges. Ja no són només cors amb fletxes i noms sinó que hi ha un reguitzell de cal·ligrafies i de dibuixos capaç de deixar el cos com una ceràmica de Manises. He vist cossos tatuats amb cal·ligrafies xineses i àrabs, amb frases cursis en anglès o amb declaracions de principis en espanyol. He vist també, en cossos bellíssims, dibuixos geomètrics impossibles que perdran el seu sentit a mesura que el cos perdi la seva bellesa i, especialment, la seva tibantor.

Aquest és un problema bàsic dels tatuatges, que no són pintats sobre pergamí sinó sobre pell tendra, que el temps donarà i farà que allò que s’hi hagi escrit o dibuixat acabi sent una caricatura d’ell mateix. Quantes papallones tatuades en un turmell han acabat esdevenint un pterodàctil esllanguit i sense gràcia? Quantes pomes mig mossegades han acabat sent un codony abonyegat? Estem segurs que és una bona idea omplir-se el cos de dibuixos que ens recordin més el pas del temps que no pas ho fa el propi cos?

Però, sens dubte, el pitjor de tot pel que fa als tatuatges segueix sent lligar el propi cos al nom d’un altre, com la pobra Melanie Griffith que es va escriure al pit un “Antonio” de la faiçó d’un transatlàntic i ara l’ha de tenir en el varador.

Crida també l’atenció, davant l’auge d’aquesta indústria, que no s’hagi trobat una tinta capaç de ressaltar sobre la pell negra que permeti als qui tenen aquesta pell poder lluir una mica més els diners invertits en els tatuatges que porten. Penso, sobretot, en els jugadors de bàsquet americans i en els seus metres i metres de pell coberta de tatuatges no contrastats que són una veritable llàstima perquè, coneixent la seva excentricitat, si es poguessin distingir una mica bé a través del televisor segur que ens proporcionarien considerables moments de glòria.

Publicitat
To Top