Publicitat
Opinió

Temps

JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life

Un dia de la setmana passada vaig afegir un número més a la casella de l’edat cronològica que des de ja fa unes quantes setmanes es va engrossint a passes agegantades i a una velocitat supersònica.

Això no seria destacable si no fos per la permanent sensació que genera el fet que anar sumant dies de vida també és una manera d’acostar-nos al desenllaç final que sortosament tots coneixem tot i que sense poder marcar el dia concret en un calendari. La mort ens espera a tots i ho fa per igualar-nos també a tothom sense fer diferències entre les persones. Alts, prims, grassos, baixos, simpàtics, avorrits, pessimistes, optimistes… Al final tots passarem per la mateixa circumstància si bé és veritat que havent-hi arribat per camins diferents.

Quan era jove recordo que albirava la vida com a quelcom extraordinàriament llarg, ara sóc conscient que la vida se m’escapa i que cada segon que passa és un valor únic i preuat; un tresor. El temps com a única meravella digna de ser valorada. Encara conec, respecto i estimo gent que no acaben d’adonar-se que només pren valor en el nostre recorregut vital la decisió de com gastem el temps que se’ns ha donat. Més enllà de gastar-lo treballant i fent-nos càrrec de les àncores que ens hem anat generant en una vida plena d’esclavatges hem de ser conscients que tot plegat no deixa de ser una trampa, un engany perquè no puguem gaudir d’aquest temps que se’ns ha donat per viure. Tampoc vull donar la sensació que allò que vull transmetre vagi lligat a una manera de viure descontrolada, explosiva i sense cap acostament a la responsabilitat. El que vull traslladar a tothom és que moltes de les coses que cada dia tirem endavant no estan enfocades a viure la vida amb intensitat interior i en canvi sí que ens esforcem a augmentar el patrimoni, el compte corrent o altres subtileses materials que es converteixen en veritables lladres del nostre temps. El temps és implacable i insubornable, es gasta i no el podem recuperar.

M’agrada tenir converses amb gent d’edat avançada, m’agrada poder fruir de les històries que expliquen i m’agrada poder aprendre de les seves reflexions de les seves vides, ara ja crepusculars. Tots i totes coincideixen a fer referència a la volatilitat del temps, com de ràpid ha passat i quantes coses ens quedaran per fer. Conformats amb allò que varen tirar endavant, és el que tocava, i melancòlics amb les oportunitats perdudes. Gent que, davant la pregunta “què us agradaria recuperar?”, tots responien: temps. És segur que davant del final de les nostres vides tothom tindrem coses que s’hauran quedat sense fer, segur que sí, però allò que ens ha de fer pensar i canviar algunes coses del present en què vivim és que no podem arribar al dia del judici final amb la sensació que el nostre temps ha estat malbaratat. Necessitem fer balanç del que hem viscut fins ara i veure si realment s’adequa al que volem fer amb les nostres vides, amb el nostre temps. Necessitem ser honestos amb nosaltres mateixos, no amb els nostres fills i les nostres hipoteques i crèdits, i projectar si cada dia quan ens llevem ens dirigim a fer allò que ens satisfà o en canvi circulem a la carretera d’allò que toca per obligació, de vegades innecessària tot i que decidida individualment. Molta gent es consola amb el fet que no tenim altre remei que fer el que fem i pot ser veritat o no. Conec força gent que ja no hauria d’anar a treballar, no ho necessita, i en canvi ho fa cada dia del món. També conec força gent que renuncia a treballar més hores, amb l’increment de salari pertinent, perquè vol disposar de moments per fer altres coses més enriquidores emocionalment per a ells. Tots i totes som lliures de triar la nostra opció, només recordeu que el temps tampoc s’allarga davant del penediment final.

Publicitat
To Top