Publicitat
Opinió

Un suspens en tota regla

Josep Ballbè i Urrit

El president Sánchez viu a les quimbambes. Es deu creure que la gent és curta de gambals.

Potser li sembla que encara cerquem fets del passat a les hemeroteques. Llavors, sí que era difícil. Ara, s’atrapa abans un mentider –com ell– que no pas un coix. En aquest sentit, anant a internet, em permeto recordar una falsa promesa seva, la primera setmana de setembre. Va tenir la santa barra de predir que, enguany, el rebut de la llum seria –si fa no fa– com el de 2018. Obvio dir que jo he tibat dels meus rebuts i m’he fet un fart de riure.

El tripijoc de semblant bajanada es recolza en una estadística. És del tot parcial, descomptant la inflació i equiparant els usuaris del mercat majorista amb els del lliure. Mentrestant, el preu del megavat assoleix cotes d’escàndol. De retruc, amb l’increment dels preus del petroli, tot s’encareix estratosfèricament. No cal dir que el transport de qualsevol tipus de mercaderia ho dispara… i de quina manera!

A partir d’ací, la classe política treu pit. I en Sánchez diu que ha complert. Fa sermons autocomplaents. S’inventa terminologies com l’exclusió social per tapar vergonyes. La primera enganyifa es basa en un coeficient de preus elèctrics de tota la UE –corresponent al segon semestre de 2021– que no es sabrà fins a l’abril. Tot seguit, hi descompta “l’atracament” d’un IPC desbocat, superior al 6%.

La inflació no deixa d’ésser un impost soterrat. Matxaca sobretot les classes més desvalgudes. El contrast d’això amb alces de sous –als convenis– i revalorització de pensions (amb xifres que van de l’1,50% al 2,50%) som al cap del carrer. A partir d’ací, pretenen disfressar la realitat bo i tapant aquest fet innegable amb l’acord ordit amb patronal i sindicats. Refregar-nos que la tristament famosa reforma laboral del PP és aigua passada gairebé em fa entrar ganes de vomitar.

L’impacte “top” del creixement de preus pot convertir una teòrica situació conjuntural en problema estructural. El Banc d’Espanya ha retocat –molt a l’alça– la previsió. Lluny de la mitjana dels altres socis comunitaris, la qual cosa fa perdre competitivitat a les nostres empreses… Amb aquest panorama, no s’albira cap recuperació. No hi ha miraments envers el col·lectiu més empobrit. I el còctel explosiu es clou amb xifres d’atur, deute i dèficit públic galàctiques.

Em plantejo seriosament encomanar-me a la Mare de Déu de l’empenta.

Publicitat
To Top