Publicitat
Opinió

“Il mattatore”

Josep Ballbè i Urrit

El pròxim primer de setembre, el personatge al qual referiré tot seguit hauria complert 100 anys. I justament avui en fa 22 que va morir.

Conegut amb el sobrenom del títol, parlo de l’actor i director de cinema Vittorio Gassman, nascut a Gènova. De ben jove, es va traslladar a Roma, on es va matricular a l’Acadèmia Nacional d’Art Dramàtic. Aquell va ser el primer esglaó d’una carrera brillant que va encetar als 20 anys.

Sempre va entendre el teatre no com a eina per a explicar coses, sinó per a canviar-les. A més, creia que la millor virtut d’un actor rau a ser “mercurial”, adaptant-se a la temperatura de cada moment. Un perfil ben vàlid, realment, en qualsevol altre àmbit de la mateixa vida.

Avançant-se als temps, hi ha un pensament seu que comparteixo al cent per cent: “El diable existeix i és la televisió”. Si més no, des de la perspectiva que –contrastant-la amb el teatre– sovint anul·la la capacitat de raonament de l’espectador. Passional actuant, entenia l’escena com a “indret on un fingeix una altra realitat, tot i que t’obliga a la recerca de la sinceritat màxima”. Pot semblar una nimietat, però aquesta sentència amaga un rerefons de forta fondària.

Els èxits més grans els assolí dirigit per Luchino Visconti. Com ara a l’obra “Un tranvía llamado deseo” (de Tennessee Williams) o “Muerte de un viajante” (d’Arthur Miller). L’any 1956, tanmateix, va rodar –per a televisió– l’obra “Il mattatore”, que va ser l’àlies amb el qual el van “batejar”.

Dominat per un afany perfeccionista, era molt autoexigent. Tant en el món del teatre com en el del cinema. El llistat de films on va actuar és prou llarga. Cenyint-nos al nostre país, val a dir que tenia molts “fans”: ara es compleixen 25 anys des que li atorgaren el premi Príncep d’Astúries de les arts i 34 del “Donostia” (a Sant Sebastià).

No exempt de polèmica, hi va haver gent que li va qüestionar la seva visió agnòstica de la vida. Tot i això, val a dir que tenia un amic monjo, amb qui compartia la seva profunda afecció per la música sacra. Quan ja veia pròxima l’hora del seu adeu, li va confessar el següent: “He tingut fama, diners, amor, fills i salut… malgrat que tan sols he arribat ara a descobrir la grandesa de Déu. El que li pregunto, però, és per què m’ha donat només una sola vida, en el moment que me n’adono”. D’alguna manera, la seva figura em recorda la caiguda de l’apòstol Sant Pau del cavall. Tard o d’hora, emperò, sempre s’és a temps d’ajustar comptes. Àdhuc amb temperaments tan summament radicals com el seu. Així s’escau aquella famosa frase que diu allò del “mai no és pas tard, si la felicitat és bona”.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top