Publicitat
Opinió

El sistema educatiu català està en risc (6)

Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències socials d’ESO i batxillerat a l’institut Montserrat Roig de Terrassa

Continuem. El debat al voltant del català com a llengua educativa és una altra de les claus de volta del sistema educatiu.

La nova Llei del Català aprovada al Parlament el dimecres 8 de juny considera el català com a llengua vehicular (és a dir, la llengua de l’ensenyament a Catalunya) i el castellà com a llengua curricular (és a dir, que es pot ensenyar usant el castellà). Des del retorn de l’autonomia, la immersió lingüística havia estat el marc legal i alhora el marc mental, amb un consens unànime al parlament des dels anys noranta.

El consens tradicional respecte a la primacia del català s’ha trencat a causa de l’entrada de la dreta extrema i de l’extrema dreta al parlament, que han fet servir de palanca la sentència del TSJC que obliga a fer el 25% de les classes en castellà com a arma llancívola, trencant el consens polític i social de més de 30 anys. La llengua no hauria de ser una arma política, sinó un bé cultural immaterial que enriqueix el lèxic, que augmenta el coneixement del món exterior i que permet al món interior expressar-se amb més qualitat i rigor. La relació de causa-efecte entre el domini de les llengües i el seu lèxic, d’una banda, i la comprensió del món, de l’altra, és un fet contrastat. Aquí l’expressió d’Ovidi Montllor pren el màxim sentit: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I el pren perquè els embats respecte al català no són educatius, sinó ideològics.

La virtut de la nova llei i la possibilitat que l’escola en faci un bon ús es troba en l’adaptació que cada centre escolar haurà de fer mitjançant el seu Projecte Lingüístic de Centre (PLC). El català no deixa de ser llengua vehicular com algun sector del catalanisme està pregonant, i no es converteix el castellà en llengua vehicular, com volien els partits que portaran la nova llei al TC. Sí que és cert que aquesta nova llei és una reacció tardana a la sentència del 25%. Però no estic d’acord que es tracta d’una concessió, sinó d’una finta útil que permetrà als centres educatius, amb criteris exclusivament pedagògics i no ideològics o polítics, establir els usos lingüístics de l’alumnat. El risc rau a caure en l’arbitrarietat si des de l’administració no es fixen uns criteris i uns indicadors unificats que assegurin que els Projectes Lingüístics responen a la realitat sociolingüística del centre, del barri i de la ciutat.

En el camí per assolir aquest consens hi ha hagut errors. Penso que el més gran, de nou, és no comptar amb la societat civil per establir consensos socials. Les entitats en defensa del català com Plataforma per la Llengua o Òmnium Cultural s’han vist menystingudes o simplement descartades del debat legislatiu. De nou, canviar lleis sense tenir en compte la societat civil que lluita pels drets, com ara els drets lingüístics dels catalanoparlants, és tenir una visió reduccionista de com es canvien les coses més enllà de l’aprovació de les lleis. Tampoc no ajuden gaire les declaracions del conseller amb la boira de l’amenaça cap al professorat que no faci les classes en català. O la confusió que ha provocat el Departament d’Educació en posar el professorat a la diana, fent-lo sospitós de no tenir el nivell suficient de català, sigui els que estem en actiu o els que s’estan formant. L’obligatorietat del nivell C1 serà beneficiosa sempre que l’acreditació impliqui l’adquisició d’aquest nivell.

Em permeto aquí dubtar de la virtut de la mesura per dues raons. La primera és que les presses són males conselleres: els cursos de nivell C1 i els exàmens acreditatius per al professorat, tot i començar plens al setembre, han tingut una davallada important a final de curs. Tenir el nivell no implica directament usar el català a l’escola, i tampoc no implica que usar-lo a l’aula farà que l’alumnat en faci un ús social més ampli. Tornar a carregar de nou la responsabilitat al professorat si alhora no es prenen mesures per incrementar l’ús del català als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a les plataformes de “streaming” és fer focs d’encenalls.

Parafrasejant Lampedusa, sembla massa sovint que es vulgui “canviar-ho tot perquè no canviï res”. I la segona és que alguns dels canvis que ja s’han fet els darrers anys no ajuden a millorar l’ús del català. Parlo de la reducció de 3 a 2 hores a llengua catalana i castellana a batxillerat, que el nou currículum manté i aplica també a l’ESO. Alhora, la reorientació que s’ha donat a les Aules d’Acollida tampoc no hi ajuda. Es tracta d’un recurs que permet a l’alumnat nouvingut ser competent en l’ús del català.

Fa uns anys que han canviat els criteris i s’han fet més restrictius, ja que només pot accedir al recurs aquell alumnat estranger que faci menys de dos anys que visqui a Catalunya i que no hagi residit a la resta de l’Estat espanyol. Alhora, no poden accedir a aquest recurs alumnes castellanoparlants de la resta de l’Estat. Com volem aconseguir que el català sigui llengua preferent i d’ús al carrer i a la vida de les persones si a una part important dels alumnes més vulnerable no els donem l’eina? De nou, la brúixola no capta el nord magnètic…

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top