Josep Ballbè i Urrit
Fa onze anys, l’Assemblea general de l’ONU va convenir la data d’avui dessota aquest criteri.
Es tracta d’una relació afectiva interpersonal basada en el trinomi del respecte, la confiança i l’estima mutus. Quan hi ha altres interessos soterrats, malament rai! “D’amics, pocs i bons”. També “qui té bon amic, té bon abric”. De fet, “qui és amic de molts sovint no ho és de ningú”. Podrà semblar estrany i paradoxal. Ben rumiat, però, saben que és ben bé així. Fins al punt que cada dia hauria de ser-ho.
Els amics comparteixen el goig de festejar els moments bons i et donen suport durant els adversos. Ens acreixen la mateixa autoestima i esdevenen un suport fantàstic quan la vida ens etziba alguna patacada. “Amic nou és vi novell. Si és bo, no és com el vell / En el perill, es coneix l’amic / Més val un bon amic a la porta que cent parents a Mallorca / A la presó i al llit, es coneix el bon amic / Més val tenir bons enemics que no mals amics / Més val un bon amic que no pas un parent ric”. Heus ací un recull de dites que certifiquen –fil per randa– aquest criteri.
Fent uns pas endavant i ampliant el ventall, podem trobar un bon amic en una bestiola (preferiblement, un ca). Fins i tot, en un llibre. “Sigui gros o petit, el llibre... un bon amic / Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen”. Cap dels dos (gos o llibre) no ens fallarà mai. El seu sentit de lleialtat abasta un plànol amplíssim. És ací que podem proclamar, sense por a equivocar-nos, que “qui troba ver amic, troba tresor”. El pas de les hores no se’ns farà feixuc al seu costat. La bona amistat no té preu. Dit d’una manera complementària, “aquells són rics qui han molts amics”.
Els amors poden passar. Els amics, emperò, romanen. Si un dia o altre els arribem a perdre, ens hauríem de consolar amb aquest pensament: “Amic que no dona i ganivet que no talla, si es perd... poc importa”. I, encara més, “els parents els dona Déu, mentre que els amics els tries tu”. Per tant, “a rei mort, rei de repost”.
Tot aquest reguitzell de reflexions haurien de picar la pedra massissa del nostre cervell. No aprofundint-les com cal, ens perdem en qüestions intranscendents que no ens menen a bon port. En definitiva i com a cloenda de tot plegat, remarco un parell de sentències de Sòcrates i Aristòtil, respectivament: “L’amic ha de ser com els diners, que, abans de necessitar-lo, ja se sap prou bé la vàlua que té”, i “Algunes persones creuen que per a ser amics tan sols cal voler... Com si per a estar sans n’hi hagués prou amb desitjar la salut”.
