Josep Ballbè i Urrit
Durant més de trenta anys de vida laboral al sector financer, hi havia una cosa que m’incomodava: l’obligació d’haver de dur una peça de roba tan inútil com la corbata. A l’estiu, tan bon punt tancàvem la porta per atendre clients, me la treia. Sentia com si m’escanyessin la gola. A més, tenia la percepció d’anar disfressat… Sense oblidar que els grans tripijocs, desfalcs i tupinades del nostre país sovint els han ordit gent que amagaven el desvergonyiment darrere d’ella.
El juliol de 2008, nou mesos abans de prejubilar-me, vaig tenir una mena “d’aparició divina”: la caixa d’estalvis regulà la climatització a 26 graus i passà aquesta peça de roba al calaix dels mals endreços (encara que tan sols fos durant l’estiu). Fantàstic! Justament per això, Tele 5 desplaçà una unitat mòbil als Serveis centrals de l’entitat, per a fer-se ressò de la notícia i conèixer l´opinió del personal. Vaig ser un dels pocs empleats de base que s’avingué a respondre les preguntes dels reporters del canal televisiu… Amb la pega que, a l’hora de bastir la crònica, tan sols es limitaren a transcriure’m un breu i esquifit “el hábito no hace al monje” com a argument favorable. Van escapçar-me tot el context que embolcallava una dita tan sorneguera. Allò –quan tant agraden els adagis– em convertí en la riota de tothom. Pels meus sants corbatons! Val a dir que, encara es pot trobar –al Youtube– el moment de la pífia o nyap.
Critico la parafernàlia del president Sánchez. Em costa trobar-li un equivalent català a la dita “menos rollo y más manteca al bollo”. No es tracta de cercar una foto “guai” com ens té acostumats. “Menys parlar i més actuar!” També podia prescindir de la jaqueta del vestit.
Estic fart d’arguments que no amaguen altra cosa que un “ordeno y mando”. Amb el desgavell de la política monetària –prenent com a excusa perenne la crisi internacional, el preu de l’energia i el conflicte bèl·lic d’Ucraïna– tot funciona a cop de reals decrets indolents.
L’espero, el pròxim mes de setembre, si les coses van pel pedregar, com pronostica algun malastruc (cosa que sembla prou probable).
Bé pels impostos a banca i energètiques! De pas, per què no exigeixen a la primera –ell i la ministra Montero– el retorn dels aproximadament 45.000 milions d’euros pendents(en ajudes) arran la crisi de 2008, arran la pedregada mundial de Lehman Brothers ? Fóra prou coherent, oi ? Al cap i a la fi, qui sempre paga la patacada és el poble.ros pendents(en ajudes) arran la crisi de 2008, arran la pedregada mundial de Lehman brothers ?
Fóra prou coherent, oi ? Al cap i a la fi, qui sempre paga la patacada és el poble.
