Publicitat
Opinió

Campaments descontrolats

Joan Roma i Cunill

Un dels principals maldecaps com a alcalde era l’arribada de l’estiu, i amb ell, la dels campaments infantils/juvenils.

La major part esplèndids, pel que tenen d’apropament del món rural als nens/nenes de ciutat, i de germanor i harmonia en el marc inigualable d’una natura rica i variada.

Tots els qui venien de la mà d’agrupaments escoltes, en les seves àmplies diversitats, se’ls podia felicitar per la preparació, equipament, infraestructura, i programació d’activitats, amb alternatives, en funció del temps i les circumstàncies. Encantats de rebre’ls cada any.
Però, i aquí hi ha el però, típic del nostre país, què passa quan s’organitzen campaments de la mà d’inexperts i irresponsables grups, col·lectius, associacions o esplais improvisats? Passa el que he criticat i denunciat reiterades vegades, via Generalitat o per mitjà d’articles com aquest, a diversos mitjans de comunicació.

D’entrada, sobta que pares i mares puguin deixar alegrement, imprudentment, els seus fills i filles a organitzacions sense contrastar si tenen la preparació i equipament adequats per fer activitats com les que proposen. A continuació, poca eficàcia, interès o preparació de la secretaria general de Joventut i dels Mossos d’Esquadra per a vetllar que no hi hagi activitats, amb menors, portats a qualsevol lloc, per aquests mons de Déu.

I és que mireu, fa una dotzena d’anys, vaig haver de prohibir i posar per escrit a totes les autoritzacions d’acampada que es denunciarien activitats com les de “supervivència”. Què entenien alguns grups per “supervivència”? Doncs enviar els nens i nenes a buscar-se la vida durant un dia o dos com a prova competitiva. És a dir, anar per les cases a oferir fer feines a canvi de menjar i dormir. El dia que vaig saber que ho feien amb nens i nenes de 8 i 9 anys, vaig dir prou. No va ser fàcil, ni ho és encara avui dia, perquè hi ha grups que encara ho intenten.

Però, per raons d’espai, intentaré resumir altres fets habituals. A falta d’un programa clar i variat d’activitats, solen optar per les caminades d’un poble a un altre, sempre pensant que tots els pobles tenen pavellons poliesportius, locals polivalents, grans escoles, i altres equipaments disponibles per passar-hi la nit i fins i tot cuinar. Venen de ciutat i no saben que de 947 municipis a Catalunya, n’hi ha 400 que no tenen pavelló, ni local polivalent, ni grans equipaments i que en 200 ni tan sols hi ha escola.

I sí, en casos d’emergència s’habiliten les escoles petites, on es poden encabir 30 o 40 nens/nenes, o el local de teatre/ball/xerrades, on en pots posar 30 o 40 més. Però i si aquell mateix dia, com passa de tant en tant, tens tres o quatre grups descontrolats? On els poses? I on poden cuinar i tenir prou lavabos per a tanta gent?

I les caminades són un perill constant perquè a vegades van per la carretera, pel cantó dolent, amb fileres poc compactes, amb poca visibilitat i amb una estretor de vies fetes cent anys enrere. Un perill per a ells i per als conductors. Però, a més, si han programat una caminada, la poden fer, peti el qui peti, amb temperatures de 30-35 graus, de manera que arriben al poble veí, deshidratats, esgotats i incapaços de tornar al punt de sortida. Aleshores? Doncs, anar a l’ajuntament a resoldre el tema. Quedar-se a qualsevol lloc, i si no tenen menjar, procurar resoldre el problema.
Hi ha altres activitats encara més perilloses com fer caminades de nit, sense conèixer el territori i sense saber que a les nits la temperatura pot caure 10 o 15 graus, en ple mes d’agost. O fer bivac al costat de qualsevol riu o riera, sense imaginar que poden estar en zona inundable. O creure que podran escalfar o fer qualsevol menjar, improvisant una foguera…

Per què torno a explicar comportaments impropis? Perquè tot i ja no ser alcalde, els he tornat a veure, després de dos anys de pandèmia, en què tothom es va estar quiet a casa. Aquest any, hi havia ganes de sortir. Molt bé, comprensible, però no de tornar a sis o set anys enrere, en matèria de seguretat i organització.

Repeteixo, la immensa majoria de campaments són adequats i ben portats, però un 5% o un 10% van per lliure. Són un perill públic per a tothom i la cosa no acabarà bé. Haurem d’esperar algun fet irreparable per posar-hi mà? Tant la secretaria general de Joventut com els Mossos, i amb ells els guardes rurals, han de supervisar les autoritzacions d’acampada, la idoneïtat dels monitors, l’existència de plans de seguretat i d’activitats. I sí, em diran que envien algun inspector, en alguns llocs, però qui controla/supervisa els que van per lliure? Qui demana documentació als que volten pel país, de qualsevol manera i a qualsevol lloc?

En el conjunt del país, són desenes de milers els nens i nenes que van de campaments, cases de colònies, casals d’estiu o com els hi vulguem dir, però de tots aquests ben organitzats, n’hi ha uns milers que no estan en mans adequades. Mans inexpertes i irresponsables, moltes fins i tot de bona fe, però incapaces de muntar bé unes tendes, disposar de cuiner/a, muntar un espai per a serveis, tenir connexió a xarxa d’aigua potable, disposar d’un vehicle propi per als casos d’emergència, haver planificat un programa amb activitats alternatives en funció del temps, etcètera.

Ho he tornat a dir, a la vista de com han anat les coses un estiu més. Si algú creu que no cal emprendre accions immediates de cara a l’any vinent, millor que canviï de càrrec i es dediqui a conrear patates. Parlem de canalla, de la seva seguretat i integritat, i de treure dels ajuntaments obligacions que no els pertoquen. A què s’ha d’esperar?

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top