Publicitat
Opinió

Galileu Galifardeu

Toni Prunés

Algú podria pensar que el títol fa referència al carrer Galileu de Terrassa. Doncs no, res a veure.

D’altres potser temen, i l’encerten, que sigui una altra desmitificació d’aquesta lleganya (“Desmitifica, lleganya!”, fa dir Joan Oliver a un actor), puix que el present full pretén, succintament, rebaixar aquell bocamoll de Galileo Galilei, de qui tothom celebra i riu les gràcies, i que no passà de ser un astrònom mitjà de la seva època. L’encimbellà el famós procés que l’església li dedicà –no pas el sotmeté– per a major glòria seva: glòria immerescuda i sense gaire fonament, segons l’opinió silenciada secularment d’alguns erudits, i que jo he hagut d’aprendre de gran. Aquell judici, que durà una trentena d’anys, fou de fet una disputa entre els dominics (partidaris de rostir-lo) i els jesuïtes (que intentaven que la gran troballa de Kepler –que la Terra i la resta de planetes giraven al voltant del Sol– quedés mistificada, tapada, com una teoria més o menys eixelebrada d’un altre “fenomen”: l’hipòcrita canonge Copèrnic, qui als matins anatematitzava les teories que ell mateix creia, en solitari, als capvespres. És a dir, fer passar Galileu i, de retop, Copèrnic, per teòrics, només teòrics!, de l’heliocentrisme, quan ambdós eren més geocentristes que el faraó Ptolemeu i el seu ídol Aristòtil, qui, en mots de mestre Llorenç Puig, “no n’encertà ni una, el pobre.”

Galileo Galilei Galifardeu [“home capaç de fer-ne de totes”, DIEC], fou un físic de Pisa que es feu notable per escriure llibres de descobriments celestes o d’invents que no eren seus, que havia copiat, o que havia desacreditat, o que havia tergiversat. Tota la vida l’acompanyà un seguit de disputes i de processos per difamació i per suplantació. Esdevingué un home cregut, superb, de llengua viperina, que insultava i menyspreava els seus corresponsals, amics, enemics i desconeguts. Ell mateix es creia el més gran astrònom de la seva època; qualsevol descobriment celeste havia de ser fruit seu. Es queixà que l’Església el perseguia, que tothom el perseguia, però, de fet, visqué com un noble ric tota la seva vida, protegit pels florentins Medici. Sovint dinava amb els seus jutges i amb el mateix Papa. Una tabarra, vaja.

No cal dir que un home que produeix tanta literatura fulletonesca és una mina d’or per als investigadors posteriors, que li han anat negant l’autoria de moltes de llurs preteses descobertes. El seu famós telescopi, que és venerat com a relíquia de sant, no és res més que un arreglo d’un telescopi comprat pel seu criat a Holanda, probablement obra dels catalans Roget. Ara mateix s’acaba de descobrir que un pretès incunable on es descriuen els satèl·lits jovians era més fals que un duro sevillà. El falsari creà escola.

Ep, no tot en ell és fals. Als 70 anys, retirat i decebut de tot (probablement de la seva pròpia boca), escrigué “Discursos i Demostracions Matemàtiques Entorn de Dues Noves Ciències”, on descriu els moviments dels cossos i introdueix tres elements que seran importants en la física posterior: el sistema de referència, la velocitat i l’acceleració. Newton li ho reconegué cinquanta anys més tard. Només per aquest treball ja hauria passat a la història, però s’encaparrà a ser el rei del mambo del segle XVII. “Sic transit gloria mundi”.

Als soferts veïns del carrer de Galileu els envio la solidaritat de qui viu a Mas Adei. Si al final només assoleixen canviar el nom del carrer per algun de més equiparable al gran Arquimedes –Kepler li vindria com l’anell al dit, o Aristarc de Samos–, ja s’hauran guanyat un tros al cel.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top