Publicitat
Opinió

Història del patriotisme dels que roben al poble

Antonio Machado

La corrupció. Aquella xacra que ens acompanya des de fa segles. Aquella manera d’enriquir-se a costa del poble.

Aquella manera de fer política basada en els “estómacs agraïts” tan usual a l’Espanya profunda i buida, no sols de persones, sinó buida de consciència. Només cal veure la realitat en aquest moment d’Andalusia o Castella i Lleó.

Les dades que s’han publicat són extraordinàriament importants vistes globalment. Aquestes dades són des de l’inici de la democràcia, el 1981. Parlem de 587 casos de corrupció amb 8.171 implicats i amb un valor econòmic per a Espanya de 125.000 milions d’euros. La corrupció suposa una pèrdua al PIB anual d’un 1%, que repercuteix molt directament en la productivitat i salaris, i impedeix el creixement del poder adquisitiu del poble espanyol. És a dir, en la riquesa nacional. Genera més pobresa de la que objectivament hi hauria hagut.

Aquesta riquesa robada al poble suposa un 50,6% (59.083 milions d’euros) que s’ha embutxacat el PP (partit popular d’Espanya) i un 41,5% (48.427 milions d’euros) el PSOE (partit socialista obrer espanyol) i el 7,9% restant, nou partits nacionalistes i de centredreta. Des de l’àmbit de govern de l’Estat espanyol, suposa un 50% el que s’ha robat des de Felipe González, Aznar, Zapatero i Rajoy. Per comunitats autònomes Madrid s’emporta la palma amb un 36,1%, i segueix Andalusia amb un 3,8%; Comunitat Valenciana amb un 3,1%; Galícia amb un 2,5%; Catalunya amb un 2,2%, i la resta, 2,3%, repartit entre les altres comunitats.

Amb aquestes dades sobre la taula veiem clarament com el PP s’emporta la “medalla d’or” tant en la quantitat robada com en el nombre de casos. Si ho mirem per nombre de casos, la diferència és bastant més significativa, ja que el PP (48,8%) quasi dobla el PSOE (25%). Fet que indica que el PP ha estat robant a tots els nivells de les administracions, la local, l’autonòmica i l’estatal.

El volum per comunitats situa Madrid al capdavant de tot Espanya, amb un 36,1% de frau en benefici propi. Per a aconseguir aquest volum de botí robat al poble no el fan quatre desgraciats del PP, això es produeix perquè el PP es va convertir en una màquina organitzada per a espoliar la riquesa nacional. El jutge Eloy Velasco, a la seva sentència per la trama Púnica del PP, qualifica el PP com a “organització criminal”. Suficient delicte perquè el PP hagués acabat en un partit marginal, que després van expressar satisfacció des del balcó de Gènova a la seu central, quan revalidaven majories malgrat la “merda” que portaven a la seva motxilla.

Malgrat els delictes comesos, els processos judicials i les sentències dictades, els justifica delinquir. Val la pena arriscar-se perquè el temps de presó acaba sent com una retirada d’exercicis espirituals en un convent de l’Opus Dei, tan comú en els cristians del PP i Vox. La complicitat de l’aparell judicial a tots els nivells de la judicatura és manifestament benèvola, per això al PP li interessa tant controlar els òrgans de govern des del CGPJ (Consell General del Poder Judicial). Quatre anys fa que està caducada la renovació de l’òrgan, de majoria conservadora, per a assegurar sentències “light” als delinqüents del PP.

Que la corrupció suposa l’1% de pèrdua del PIB anualment, és gravíssim. El 2022, davant la realitat social d’Espanya, on el 27,8% de la població està en risc de pobresa, més de 5 milions està en pobresa extrema. La pobresa en els seus diferents nivells ja s’ha instal·lat al nostre país de manera estructural.

L’exèrcit de reserva que necessita el capital per tenir la classe obrera sotmesa i que serveixi de vàlvula de descompressió, a les mobilitzacions socials, està garantit. L’atur juvenil està al 27%, i no s’espera que es redueixi a curt termini. La precarietat laboral afecta el 48% dels assalariats al nostre país. Hi ha un milió de famílies que necessiten un habitatge social.

Amb els 125.000 milions que ens han robat el PP i el PSOE, quantes d’aquestes dades de pobresa s’haurien pogut corregir? Per què la corrupció forma part de la vida pública i no reverteix als resultats electorals?

Aquesta és la reflexió. El poble l’ha assumit, el mateix que assumeix la pobresa, no tenir habitatge, no poder pagar el material escolar del seu fill. Ajustar-se al límit insostenible de supervivència en el seu dia a dia. Senzillament, perquè s’ha perdut l’esperança d’una vida millor. Mirar retrospectivament les nostres condicions de vida els que tenim més de 55 anys és veure una pèrdua constant de qualitat de vida des del 2004.

Tot aquest procés s’ha donat amb una esquerra tancada en les seves pròpies contradiccions i feblesa. Els conceptes reformistes que han predominat a l’estratègia de lluita social estan fent molt mal i han provocat un abisme entre el poble i la que havia de ser la seva avantguarda de lluita.

El resultat ha sigut que la consciència de classe s’ha perdut globalment. Només cal veure, a l’actual govern, com s’actua davant l’abús indecent de l’electricitat. Ningú parla de nacionalització de l’energia, aquell havia de ser el crit de guerra.

El capital financer ho domina tot en aquests moments, les fonts d’energia, l’alimentació, la indústria de l’automòbil i d’armament, la banca, les assegurances, l’agricultura, els mitjans de comunicació mundial, els serveis públics, i ara les pensions, i la guerra. Som víctimes d’ells sense adonar-nos-en.

La resposta és individual, s’han incrementat les instal·lacions fotovoltaiques als habitatges més d’un 20% enguany. La llenya s’està esgotant preveient un hivern sense calefacció, tornem a les estufes amb fums contaminants. Cadascú cerca una eixida amb els seus propis mitjans, quan les solucions alternatives serien molt més rendibles si es gestionessin de manera col·lectiva. Però l’individualisme regeix les nostres vides.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top