Josep Ballbè i Urrit
El perfil d’un escriptor o periodista intel·lectual és, actualment, més necessari que mai.En una època històrica tan convulsa com ara, perdre una figura tan rellevant com Javier Marías és un cop massa fort. Des de la Diada de Catalunya –que ens va dir adeu–no m’havia perdonat el fet de no escriure quelcom sobre ell. Dec ser curt de feina, però faig vots per tal que el diari “El País” li trobi un relleu ràpid al seu suplement dominical. Jo era un lector seu, fan fidel des de sempre i gairebé em sento orfe. Ell i jo érem de la mateixa quinta. Potser aquest detall explica part de què em seduïa. En tot cas, certifico i pondero –en justa mesura– la fondària dels seus articles. Sempre en treia un pòsit d’optimisme. Un hàlit d’empenta. En aquesta conjuntura, tibaré d’alguna cita textual que ho avala. Per exemple “mai no desdenyis les idees imaginatives. A elles, s’hi arriba pensant i reflexionant molt, amb un punt d’agosarament. / Les mentides són això, tot i que tot té temps d’ésser cregut / No tot es pot saber. Em posa malalt, però, la impunitat”. Aquesta darrera reflexió em fa pensar en tanta gent –adulta o jove, indistintament–que malbarata el seu temps de lleure. Mai no troben una estona per a cercar una lectura adient. Per contra, s’empassen estoicament hores i hores de televisió barroera i inconsistent. Fan cas dels xitxarel·los encabits en la moma política que amb prou feines saben què diuen. No endebades –i aquest parell de dites següents també són del nostre personatge– “ja fa un segle que es va deixar d’educar els infants per a convertir-los en adults. Més aviat, la gent gran de la nostra època s’educa per a no deixar de ser nens / El col·legi ve a ser un microcosmos que reuneix tots els tipus psicològics: el covard, el noble, el brut, l’espavilat... Indispensable per a conèixer les persones”. Quina pena, oi? Fa de maldir. Tanmateix, sense voler caure en una visió pessimista, anem enrere com crancs. La utopia dels qui entreveiem el somni d’un món millor topa, moltes vegades, amb una imatge: la de qui s’ofega dins l’aigua mentre uns quants fan per empènyer-lo avall. Per tant, el flux setmanal constant de reflexions d’un gran professional com ell requereix la recerca d’algun altre escriptor que conreï i moduli la ment del ciutadà normal i corrent. Al cap i a la fi, la intel·lectualitat és un tresor de gran vàlua. L’hem de defensar sense defallir.