Déu n’hi do la potència del terrassenquisme! Naturalment, ho dic a la vista de la quarta edició dels Premis Gent de Terrassa que dijous passat va organitzar el Diari de Terrassa. Però no només. Les ocasions en què la ciutat destaca i és reconeguda al llarg de l’any són incomptables.
No em proposo pas fer la crònica de l’acte de lliurament dels premis, competint amb la que el Diari ja ha fet amb prou detall i encert. El que pretenc és fer notar que en el curs de l’any, les ocasions en què Terrassa i el terrassenquisme tenen l’oportunitat de lluir i fer-se veure són constants. És així en el terreny econòmic. Només per dir alguns dels moments més notables, recordem fa poc la festa dels Premis Muncunill a la Innovació, destacant la científica Estel Cardellach i Galí, al costat d’iniciatives empresarials de primer ordre. I la setmana vinent seran els Premis Cambra, en què tornarem a veure el gruix emprenedor i comercial de Terrassa, comarca i més enllà. I a la tardor, tindrem la Nit de l’Empresa de la Cecot.
En el terreny cultural més clàssic, em venen al cap l’Orquestra Terrassa48, la companyia Factoria de Dansa de LaFACT, o el premi al Músic de l’Any –enguany, a Miquel Pujadó– que atorga Enfoc Musical, per no haver d’entrar a citar noms propis. En cultura popular, no acabaríem: Minyons i Castellers, el Ball de l’Àliga, el recuperat Ball de Gitanes... I què dir de l’activitat de l’Ateneu Terrassenc o d’Amics de les Arts i el Festival de Jazz. O dels referents gastronòmics locals que ens projecten al món. I llavors podríem parar atenció a les potentíssimes i imprescindibles organitzacions del tercer sector: Prodis, Avan, Fundació Educativa, Creu Roja i Càritas... I hauríem de repassar les oportunitats que ofereixen el món escolar, el sanitari –que, per cert, tant l’Hospital de Terrassa com Mútua no paren de rebre premis i reconeixements– o el món professional amb els seus col·legis oficials.
No segueixo fent llista, perquè com més m’allargui més quedarà en evidència que no hi és tothom. Potser seria bo fer aquesta llista de guardons i reconeixements anuals, en què al costat dels Premis Gent de Terrassa, es mostra la magnitud dels terrassencs, persones i institucions, que alhora que reben el reconeixement de la ciutat, la projecten cap a l’exterior. I tot això sense cap operació de màrqueting artificiós i simplement com a resultat d’una feina feta amb professionalitat, amb responsabilitat i sentiment, amb rigor i passió.
En tots els casos es pot parlar, recorrent al terme que enguany ha utilitzat el Diari de Terrassa, d’ambaixadors del terrassenquisme. A vegades, amb la clara intencionalitat de fer valer aquesta pertinença local amb orgull. A vegades, potser sense pretendre-ho i simplement perquè el vincle és obvi. Encara en algun cas, possiblement, amb la boca petita per un cert acomplexament, per no semblar massa de poble. Però és clar que com més se sàpiga mostrar aquesta pertinença local, més orgull hi haurà per destacar-la. Com més brilli el terrassenquisme, més persones i organitzacions s’hi apuntaran. És un peix que es mossega la cua.
Perquè, en tots els casos que ens poden venir al cap, els esmentats aquí i molts d’altres, no van d’un terrassenquisme fatu, inflat artificiosament, d’un localisme tancat i tronat, sinó que estem parlant de feina feta, de rigor professional, de compromís amb la gent de Terrassa i projectat a tot el món. Parlem de generar riquesa, de millorar la salut, de produir i difondre coneixement, de reivindicar l’entorn, d’oferir moments de festa, d’atendre el benestar dels més desvalguts... Sense arrogància però amb convicció. Aquest és el terrassenquisme del segle XXI de què parlàvem dijous i sempre.