Publicitat
Opinió

Dites que maten

Jordi Tarragona, conseller de famílies empresàries

“Pare treballador, fill vividor, net captaire”, “de res a res en tres generacions”, “el pare la crea, el fill la manté, el net la peteja”. Aquestes són algunes de les dites, freqüents a diferents països, que es refereixen al fet que moltes empreses familiars no passen de la tercera generació.

Segons l’Institut d’Empresa Familiar, el 2015, només el 2,6% de les empreses familiars havien superat la tercera generació. Sembla, per tant, que està clar: les dites no fan més que reflectir la realitat.

Però “hi ha veritats, mentides i estadístiques”. Com va dir l’economista Ronald Coase, “si tortures les dades durant suficient temps, confessen el que sigui”. El 10% de les empreses familiars arriben a la tercera generació, és a dir, que superen els cinquanta anys de vida, i com han canviat els negocis en cinquanta anys?

La realitat és que les empreses familiars duren més que les no familiars. Segons un estudi de Josep Tàpies de l’IESE del 2005, sobre 2.254 empreses espanyoles de facturació superior a 50 milions, el percentatge d’empreses familiars amb més de noranta anys d’antiguitat era del 5%, davant el 3% de les no familiars. Segons un estudi de Pilar Marques, Universitat de Girona, del 2006 al 2016 a Catalunya la mortalitat de les empreses familiars havia sigut del 24,7% i del 32,7% a les no familiars.

A més, les empreses familiars són més innovadores que les no familiars. Les empreses familiars inverteixen un 66% més en innovació que les no familiars a Espanya, segons un informe d’EY i IE de 2.045 empreses industrials entre 2006 i 2017.

Per un altre costat, les empreses familiars generen més confiança en els seus clients i empleats que les no familiars, de forma sostenible del 2013 al 2022, segons l’Edelman Trust Barometer, 66% davant el 54% el 2022. I per a més inri, segons l’estudi de Thomas Reutes Credit Suisse Research sobre empreses cotitzades a escala mundial, les empreses familiars són de forma sistemàtica del 2006 al 2018 més rendibles que les no familiars.

Llavors, a què es deuen unes dites tan universals? En primer lloc, que aquesta va ser la conclusió del primer estudi que es va fer sobre la longevitat de les empreses familiars, Illinois, EUA, el 1980, i ja se sap que els titulars són el que queden. A més, com que la immensa majoria de les empreses són familiars (90% a Espanya), també ho són les que desapareixen. I es confon la llei de la casualitat amb la de la causalitat: com que la majoria de les empreses que moren són familiars, llavors és que el fet de ser familiar és la causa de la mort. És com dir que la principal causa de la mort és la vida, perquè tots els que vivim deixem aquest món terrenal.

Tornant al 2,6% inicial de les que arriben a la quarta generació, s’ha de tenir en compte que les que no superen la tercera generació no vol dir necessàriament que deixin d’existir. En més d’un cas –cada cop més- el que ha fet la família és vendre l’empresa; perquè “continuar és una opció, no una obligació”. La fiscalitat incentiva a fer-ho perquè més enllà de cosins és molt difícil poder complir els requisits –que alguns volen endurir més– per ser als ulls d’hisenda empresa familiar. Segons l’estudi KPMG 2016 sobre empreses familiars espanyoles, el 7% valora com prioritari per als pròxims dotze mesos la venda de l’empresa. Diuen que vendre l’empresa familiar és la millor manera de professionalitzar la direcció, maximitzar la riquesa i reduir els conflictes familiars; per tant, vendre pot ser una bona decisió, i en més d’una ocasió del fruit de la venda ha sortit una nova empresa creada per algú de la família que manté allò tan difícil de transmetre: l’esperit emprenedor dels fundadors.

Ja va dir Göebels que “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. A força de repetir-se les dites inicials, es corre el risc que es converteixin en el que es coneix com una “profecia autocomplida”, també coneguda com a “efecte Pigmalió” (tracta’l com el que vulguis que es converteixi, i acabarà sent-ho), que fa que més d’una família empresària convençuda que es complirà la maledicció planifiqui la discontinuïtat, moltes vegades de forma inconscient, sense donar opció a la següent generació a conèixer realment l’empresa i decidir en llibertat.

Moltes vegades, sense adonar-nos-en, actuem guiats per prejudicis (judicis previs) que, si bé ens poden simplificar la presa de decisions, també poden estar limitant el nostre ventall d’opcions. Cal recordar que “de la dita al fet hi ha un gran tret”.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top