Publicitat
Opinió

El compromís de l’advent

Salvador Cristau, bisbe de Terrassa

Des del principi de la creació, Déu ha estat sempre present en la vida dels homes. I des del principi també es va comprometre amb ells amb uns pactes que coneixem amb el nom d’“Aliances”.

Noè, Abraham, Moisès i altres van ser homes escollits per Déu per recordar la seva presència enmig del poble d’Israel. Déu recordava a través d’aquests patriarques el camí veritable per viure en pau i a la vegada també el seu compromís d’acompanyar-los sempre i feia aliança amb el seu poble. Perquè l’aliança és un pacte, un compromís, i Déu ha estat sempre fidel al seu compromís, fins i tot quan el poble li girava l’esquena i es rebel·lava contra ell.

L’aliança de Déu amb el seu poble i amb la humanitat ha arribat al seu moment més gran, més culminant, en Jesús, el Fill de Déu fet home, nascut a Betlem i que donà la seva vida a la creu i va ressuscitar per donar-nos la seva vida.

Però els homes, els de l’Antic Testament i els d’ara, defugim el compromís, preferim deixar-nos portar pels gustos i conveniències. “Si m’interessa, si em convé, si més endavant ho veig més clar” són reaccions i expressions habituals avui.
I una conseqüència de la manca de compromís és la manca de confiança també. No fa gaire temps que amb la paraula donada o amb una encaixada de mans n’hi havia prou per segellar un compromís i fins i tot per fer negocis d’importància. Però ara ningú confia en ningú, i poca gent s’arriba a comprometre de debò.

Tenim por al compromís, tenim por a lligar-nos, a perdre la nostra llibertat. Por al matrimoni per a tota la vida, por a donar-nos del tot en el sacerdoci o la vida consagrada, por a tenir fills, por a oferir la nostra ajuda o col·laboració, el nostre temps. Un dia sí, una mica sí, puntualment, de tant en tant, com a excepció, però per sempre?

La realitat és que tota la vida està feta de compromisos. La vida humana es basa en el compromís i en la confiança que se’n deriva. Des que naixem vivim de la confiança, confiem en els pares, confiem en els mestres, confiem en els amics, en el comerç, en les institucions econòmiques, etc.

No hi ha dubte que Déu, en venir al món, en fer-se home com nosaltres, ens ha manifestat el seu amor, però també la seva confiança en nosaltres, els homes. Va confiar en Maria la Verge, per exemple, i en sant Josep, i també en els apòstols. Va confiar en el poble jueu, el seu poble, amb el qual va repetir moltes vegades el seu compromís, la seva aliança, encara que molts d’ells després el van trair, com també ho hem fet nosaltres al llarg de tots els temps.

La fidelitat de Déu amb els homes i la seva confiança es van traduir, es van concretar, en el més gran compromís amb la humanitat. Fet home amb una carn com la nostra, compartint la vida humana, fet en tot igual a nosaltres excepte en el pecat, i fins a donar la vida a la creu. Pot haver-hi un compromís més gran? Pensem que aquest infant que adorarem per Nadal i que entendreix els nostres cors és el mateix que després va morir a la creu, fidel al seu compromís.

Compromís i confiança són dues realitats que il·luminen la vinguda de Déu al món, Nadal, i també la nostra vida. No tinguem por, ve a oferir-nos la seva amistat. “Veniu, Senyor Jesús” és el crit de l’advent.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top