Com un Instagram, però cara a cara

Ander Zurimendi

No eren ni les 8 del matí, així que la pregunta em va agafar desprevingut i sense cafeïna a sobre. “Per qui eren aquelles flors tan boniques que portaves l’altre dia?”, em va preguntar la cambrera de la pastisseria on esmorzo. “Et vaig veure creuant la plaça Progrés”, va afegir amb un somriure (encara més meritori per tenir bon humor a primera hora). Em va fer il·lusió que m’ho digués; amb espontaneïtat i sense pensar-ho gaire. Uns minuts després, però, em va demanar si m’havia sabut greu el comentari. Jo, entusiasmat amb la idea que l’amor que sento es noti pel carrer! Ans al contrari, li vaig dir somrient amb les meves lleganyes encara als ulls. Gràcies a tu, pel comentari. Quan comencem a sentir un cert apreci per les persones de la quotidianitat que ens envolten? En els darrers anys s’ha popularitzat el concepte de “vincles” febles”, entesos com a relacions superficials que mantenim en el nostre dia a dia amb altres persones. No són amics, sinó coneguts. Moltes vegades no sabem el seu nom, però sabem si demana el cafè amb la llet freda o calenta. No sabem si tenen parella, però sabem a quina hora surten de treballar. Ni sabem la seva intimitat, però en tenim prou amb una mirada per saber si té un mal dia. Certament, els “vincles febles” són el que de tota la vida hem anomenat “saludats” o “coneguts”. També poden ser els veïns, en una esmena a la totalitat d’aquella idea de la incomoditat que sents quan et trobes amb algun veí a l’ascensor. Vaja: si sempre t’incomoden els teus veïns, tens un problema a gestionar. Poden ser companys relacionats amb el món laboral. Amb l’acadèmic, l’esportiu, el polític, l’associatiu, el comercial... No és tant important d’on provenen, sinó quina interrelació establim. I és aquí el punt interessant: No s’està demanant generar una amistat, sinó una interrelació que generi una comunitat. Per això, trobar-nos amb persones conegudes pel carrer augmenta la nostra sensació de pertinença. No només a una ciutat, sinó a una xarxa social. O sigui, com Instagram. En fi: Una mena d’Instagram presencial, en el que no necessitem connectar-nos a la pantalla, sinó que es connecta observant l’espai públic amb els nostres ulls. Reconec que no sempre és fàcil, ser rialler i voler interconnectar amb la gent. La majoria de dies que em poso a fer un cafè a una terrassa del Centre, hi passa gent coneguda. Alguns saluden, però d’altres hi seuen. I a mi, que en aquell moment tinc el diari a la mà, em pegava un curtcircuit. Darrerament, he girat els sentiments i ara gaudeixo amb la gent que es pren la llibertat de “molestar-me” i seure a parlar. Em deixo interpel·lar més fàcilment. Però sobretot, no penso que siguin uns minuts perduts. Perquè aquí ve la confessió: de vegades, he sentit que perdia el temps quan aturava la concentració en la feina i em distreia amb una conversa intranscendent. Tanmateix, és la intranscendència el que trenca el ritme productivista amb el qual funciono; el qual fa que intenti fer les 8 hores de feina el més ràpid possible i xim-pum. Estava equivocat. Que són coneguts que no demanen un compromís o intimitat? D’acord. Que generen apreci i quotidianitat? També. Visca nosaltres!