Nosaltres, els provincians

De vegades, hi ha gent que des de Barcelona sembla que miri Terrassa com si fos una ciutat de “províncies” en subalternitat.

Siguem sincers: el pes específic de Terrassa en l’imaginari català és limitat. És probablement una de les ciutats catalanes amb un desequilibri més gran entre volum de població i presència en els mitjans de comunicació (que és un dels principals factors que acaba creant un relat comú). Un matís: tampoc en som els únics, ni els més maltractats. La concentració de totes les institucions i estructures de poder a la Gran Barcelona ens deixa sovint a la xarxa de ciutats catalanes com un territori de “províncies”. I a les entitats, que hi vivim i hi treballem, com a subalterns. Almenys, així és com m’han fet sentir en els darrers mesos un nombre creixent de gabinets de comunicació radicats —no es podia saber— a Barcelona o Madrid. Són els responsables de gestionar les agendes dels artistes consagrats, els quals rebutgen (o ni tan sols contesten) les peticions d’entrevista que els cursem des de la secció de Cultura d’aquest diari. D’aquí que si un artista de renom actua a Terrassa i la vigília de la seva actuació no l’has vist entrevistat en aquestes pàgines sovint es deu a una negativa per part dels promotors. Fa mal d’escriure, però també és necessari compartir amb els lectors aquesta reflexió interna. Podem concloure que la vida dels terrassencs no canviarà un mil·límetre perquè un cantant ofereixi (o no) una entrevista als nostres mitjans locals. Podem assumir que la informació cultural sovint té una funció d’entreteniment (i que una negativa d’entrevista no posa en risc la llibertat de premsa). Però també podem reivindicar la funció dels diaris “de províncies”, que és com ens deuen veure en alguns despatxos de la Diagonal. En igualtat de condicions. Perquè negar una entrevista a un mitjà de Terrassa, però acceptar-la a diversos mitjans de Barcelona, és una mirada condescendent cap al territori. Són moltes les errades de qui escriu aquest article en la seva rutina periodística, però encara no ha arribat productora amb més dignitat en les seves respostes que nosaltres en les nostres preguntes. Sobretot, perquè sovint ni permeten que les formulem als provincians.