Joan Tamayo Sala, advocat, activista i president de l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa
Magda Farrés Buisan (Terrassa, 1950), militant de l’esquerra obrera, antifranquista i feminista, activista pels drets humans, des dels anys setanta fins al dia que ens va deixar, injustament, el dia 9 de gener del 2025.
Algú està trucant a la porta! No és el carter! Em fa por que no siguis TU! Efectivament, no eres tu, has marxat! Odio aquest Déu, tan injust.
La vida és com un cruel vol, de despietats atzars, i ara ha tocat a una dona essencial. Ja no podràs venir (o sí) a la següent reunió de l’Observatori dels Drets Socials… per ajudar, com feies amb tanta passió, en aquest camí fatigós, però irremeiable, per omplir aquesta terra seca i assedegada de llibertat i de valors humans.
La pallissa patida pel teu germà a mans de la Policia Nacional durant la crucial “manifestació de les pedres”, el 1967, et va fer obrir els ulls per emprendre, decidida, aquesta lluita per la dignitat humana.
De la teva íntegra consciència de classe i del teu ferm i necessari activisme polític, en vas treure dues conclusions que vas voler traslladar als joves: una, que no és bo estar tancat en una ideologia; i dues, que la societat no pot canviar sense que canviïn les persones, i que aquestes tinguin una ment “oberta”.
I, per tant, sotmesos com estem per aquesta societat “masclista”, sota un patriarcat que no hi ha manera de doblegar, no n’hi ha prou amb lleis i més lleis, per tal d’aconseguir una societat igualitària, “feminista”, per a la qual TU tant has lluitat, sinó que cal una educació de base (un esforç col·lectiu per rehumanitzar la societat amb un canvi de valors profund).
Llaurar la terra, sense parar, espargint petits granets de llavor, com tu deies, que sumats al final farien una bona collita (una societat nova i lliure).
Quan et vam demanar que ens acompanyessis en aquesta lluita pels drets humans, és perquè creiem que una dona com TU era capaç d’aturar el món i que “tremolés”…
Estaves enrabiada, trista, no entenies per què mancava aquest respecte cap als ciutadans i ciutadanes, perquè s’havia produït aquesta regressió de la democràcia, dels drets humans, d’una forma tan gran i accelerada.
I no ens vam equivocar… Com defensaves el dret a un habitatge digne davant d’una administració local sorda i absent, per exemple, quanta dignitat!
Ara pateixo, perquè trobarem a faltar aquell “clam” ferm i decidit per la dignitat de les persones! Aquella dolça actitud d’insistent qüestionament de les coses i perquè tots i totes anéssim junts, juntes (i no tan segregats i dispersats) d’aquesta manera mai guanyaríem la batalla contra l’escarni d’un sistema “depredador”…
En el futur m’hauré de limitar a tenir el mateix sentiment que quan veus caure un arbre i veus que l’ombra creix encara molt més i ho cobreix tot.
O contemplar les onades xocant de forma sòlida, resistent i decidida contra les roques (serà el teu esperit). El d’una “feminista”, una dona essencial que encara i és. I transita per alliberar més i més dones del seu empresonament!
I recordar en cada batalla que emprenem les teves paraules, la teva mirada i el teu pensament que tant ens van ajudar a construir portes i finestres cap a la llibertat.
Cada capvespre miraré l’horitzó vermellós i veuré al darrere un altre horitzó i un altre i un altre i així infinitament fins a retrobar-se dins dels nostres somnis compartits.
Magda, sé que eres una amant de la literatura i la poesia, participaves en el club de lectura Lletraferida. Va per TU, un pessic de la gran poeta Maria Mercè Marçal amb aquest trosset de poema:
“Fosca hereva del foc que no es consum. Amor violent del desert: coratge de palmera. No àngel, sinó àngela rebel, sense cap cel per perdre ni guanyar. Només d’atzur tibant, l’interrogant en cingle”.
I per acabar aquesta glosa, un record per a les 13 Roses (13 dones afusellades pel “feixisme”), com el d’elles, demano públicament que el teu nom, Magda, no s’esborri mai.
No pateixis, Magda, continuarem lluitant per la dignitat de tants infants moribunds a Gaza i arreu del planeta per guerres sense sentit, fins a aconseguir aquesta pau “justa i curadora”!
I que el teu dolç i tendre somriure, un acte de revolta permanent, aboni per sempre el camp i la terra on ha de néixer una nova humanitat, una societat lliure.
Ens veiem a la pròxima reunió! Magda!
