Les plataformes de “streaming” ens atrauen, però llavors perdem hores decidint què mirar. És “la paradoxa de l’elecció”, que s’agreuja per la influència de l’algoritme: li deleguem cada cop més eleccions del dia a dia.
Ja és casualitat que ara que puc triar entre tot el catàleg de Netflix, em passi hores indecís. Ah! I Filmin, que em deixa la meva mare; i Disney+, que em comparteix el meu company…
Les plataformes m’atrauen i m’enlluernen, però com més gran és l’assortiment de “pelis”, més és la meva paràlisi a l’hora de decidir.
En el corrent psicosociològic de l’“economia del comportament”, aquest conflicte intern es coneix com la “paradoxa de l’elecció”.
D’aquí que de vegades quasi prefereixo engegar la televisió convencional i triar entre les opcions dels sis canals de sempre. Em dona més pau.
Però, per què? “Disposar de moltes alternatives pot generar una sobrecàrrega per recopilar i processar informació de cada opció, i després penedir-te per haver triat malament”. Així ho explica l’assaig “El algoritmo paternalista. Cuando mande la inteligencia artificial” (de l’editorial Katakrak), a càrrec d’Ujué Agudo Díaz i Karlos g. Liberal.
D’alguna manera, si tot es pot, llavors tot perd valor. Dit d’una altra manera: no puc triar, perquè ho puc tot.
Evidentment, que “ho pugui tot” és un miratge. Però inicialment em fa percebre-ho així. És un cas similar a la compra en línia: si sempre puc comprar, m’angoixo. I no delimito el temps de compra del que no ho és. En aquest cas, la reflexió li agraeixo a “La voz del oráculo” (Reservoir Books), la nova novel·la gràfica de Liv Strömquist.
També apunta que les compres serveixen, aparentment, per estalviar temps. I, tanmateix, el que fa és augmentar el temps en què puc comprar (24 hores al dia), i obre la possibilitat a sucumbir a l’impuls consumista (i humà, que no critico) de mirar una mica de roba o el que sigui.
A més, no estalvies temps, ja que ara estaràs pendent de rebre el paquet i tornar-lo si no és de la teva mida. Aquesta setmana vaig estar a Correus i la meitat dels clients que em precedien van fer “devolucions” de paquets d’Amazon. Així que tothom perd temps: tu, Correus, els repartidors, el venedor…
A més, aquesta acceleració de possibilitats, a tota hora, genera una “paràlisi furiosa”, escriu Liv Strömquist. Ens distrauen l’atenció. Els canvis ja no són canvis en una estructura fixa, sinó que el canvi és l’estat permanent. Que aplicat a política internacional, explica uns convulsos dies en què mirem atònits cap a Washington.
Aquesta automatització de les rutines diàries hauria de servir per estalviar feina feixuga (i alliberar espai per a l’oci). I, tanmateix, “està permetent que deleguem les nostres decisions en els algoritmes”, sostenen a l’assaig “El algoritmo paternalista”.
Perquè a mesura que les noves tecnologies augmenten la complexitat de la societat, també l’acceleren i desregulen. I en aquest interregne, els CEO de les Big-Tech (els joves magnats que han assistit a la investidura de Donald Trump) aprofiten les nostres limitacions humanes per influenciar-nos.
Ho podem intuir a Tinder, que et mesura de la desitjabilitat i fa mètriques segons el teu atractiu (si estàs “follable”). A Youtube, amb les pautes de consum. A Tripadvisor. O al GPS, exemple paradigmàtic de la delegació de les nostres tasques en un algoritme (que està empitjorant la capacitat d’orientació de la societat).
No em vull passar de neoluddista. Però alerta amb l’algoritme. Prefereixo no renunciar a prendre les meves decisions.
