Alba Soldevilla Novials, diputada per la província de Barcelona del PSC
Vivim al Congrés dels Diputats un espectacle que, més que una seu parlamentària, sembla una sala d’escacs polítics en què la tàctica i l’estratègia es posen per sobre dels interessos de la ciutadania.
El debat i la votació del decret òmnibus, que incloïa mesures fonamentals per a la qualitat de vida de milions de persones, va ser una demostració més de com alguns partits prioritzen els seus càlculs polítics per sobre de les necessitats reals de la gent.
Des del PSC, defensem que la política ha d’estar al servei de les persones. Per això vam donar suport a aquest decret, que no només contenia una pujada de les pensions conforme a l’IPC, sinó també partides destinades a les comunitats autònomes, augments del salari mínim, bonificacions al transport públic i mesures per respondre a emergències com la DANA. No són mesures noves, són pròrrogues de tot el que ja estava en marxa i que impacta directament en la vida dels ciutadans i les ciutadanes. Malgrat això, alguns grups parlamentaris van preferir convertir aquesta votació en una eina de confrontació política, en lloc de donar suport a pròrrogues que responen a demandes urgents.
Un dels arguments que vam escoltar al Congrés va ser la crítica que el Govern hauria d’haver presentat aquestes mesures en decrets separats, en lloc d’incloure-les totes en un únic decret. És una observació legítima en termes formals, però quan ve del Partit Popular, es desmunta per si sola.
Si el PP està realment a favor d’augmentar les pensions, de l’ampliació de les ajudes per als afectats per la DANA, de les ajudes al transport públic i de la resta de mesures incloses en aquest decret, quin sentit té exigir votacions separades? Si estan d’acord amb tot, com diuen, per què necessiten segmentar les votacions?
A més, resulta especialment cridaner que utilitzin com a excusa la partida pressupostària destinada a la rehabilitació d’un edifici emblemàtic del PNB, la qual cosa, paradoxalment, va ser un compromís assumit pel mateix Mariano Rajoy. És aquesta realment la raó del seu vot en contra? O és simplement una maniobra més per justificar una oposició que no és constructiva, sinó purament reactiva?
Des del meu punt de vista és simplement una qüestió ideològica. Recordem que va ser el Partit Popular qui, quan governava, va deslligar les pensions de l’IPC i va provocar que els pensionistes perdessin poder adquisitiu i qui no ha votat mai a favor d’un augment de les pensions quan n’ha tingut l’oportunitat.
S’ha al·legat també que no es pot votar a favor d’aquest decret “a canvi de res”. Això no només és un despropòsit, sinó també una manca de respecte envers la ciutadania catalana, gran part de la qual es veuria beneficiada per aquestes mesures.
És que l’augment de les pensions no afecta milers de catalans? Les ajudes al transport públic, que fan més accessibles els desplaçaments a les principals ciutats de Catalunya, no compten? Apujar el salari mínim no val “res”? Si aquestes mesures no representen “res” per a aquests partits, en què es basa la seva política?
A la política, la responsabilitat consisteix a saber que no sempre es pot exigir tot. De vegades, votar a favor de mesures concretes que milloren la vida de la gent és més valuós que mantenir una posició rígida de tot o res.
El que vam veure al Congrés és un reflex de què no hauria de ser la política. Algunes dretes han posat en evidència que, per a elles, les necessitats de les persones són secundàries davant dels seus propis interessos tàctics. L’actualització de les pensions és una necessitat, no un luxe. Les bonificacions del transport públic són una mesura essencial per combatre el canvi climàtic i millorar la mobilitat de les persones, especialment de les que tenen menys recursos. I les partides destinades a les comunitats autònomes són fonamentals per reforçar la sanitat, l’educació i els serveis socials.
Aquestes votacions haurien de ser un moment de consens, d’unitat davant del que és essencial. No obstant això, alguns partits opten per convertir-les en una oportunitat per desgastar el govern o per llençar un missatge al seu electorat. Però a quin preu?
Des del PSC seguirem defensant una política que anteposi l’interès general. Aquests dies ha quedat clar qui està del costat de la ciutadania i qui prefereix mirar cap a un altre costat. Aquest Govern continuarà treballant per millorar la vida de la gent, amb el suport d’aquells partits que entenguin que la política no és un joc, sinó una eina per transformar la realitat.
És moment que tots els grups parlamentaris assumeixin la seva responsabilitat i pensin menys en les pròximes eleccions i més en les pròximes generacions. Perquè la política útil no hauria de ser tàctica ni estratègia, hauria de ser compromís, responsabilitat i servei públic.
