Si es busca quina és la definició “foodie” (en català, segons a quins llocs, cuinòfil o menjaretes), es poden trobar diverses versions, però, aproximadament, la majoria no s’escapen d’aquesta: “persona apassionada per la bona taula, que comparteix el millor de les seves experiències gastronòmiques en les seves plataformes digitals”. També s’afegeix que, a aquesta persona, “li agrada explorar i provar tots els sabors” de plats i receptes en els establiments on va, de vegades per recomanació, i, quan el personatge ja té certa significació en aquest món, per invitació de restaurants i altres negocis del sector.
No és un costum d’ara, però hi ha plataformes digitals, en especial Instagram, que en van plenes de “foodies” que mostren les seves experiències gastronòmiques. El terrassenc Marc Carbonell, des del compte @marcboines, va iniciar-se en aquest camp l’any 2012. Es considera entre un “foodie”, un gastrònom i un “instagramer”, si bé no concreta quina seria la seva definició.
“Començo, de fet, de casualitat, amb una ruta de tapes que vam fer a Vilanova. Jo tenia un mòbil que era molt dolent, però vaig fer alguna foto, la vaig penjar i vaig començar així”, recorda. En principi, ho feien amb la seva dona, la Maria Casanovas, que ho ha acabat deixant. Quan va arrencar “en aquella època, no hi havia gaire gent que ho feia. Eren molt pocs i jo vaig anar pujant, vaig anar pujant, i pujava una mitjana de mil seguidors al mes”, apunta.
- Marc Carbonell, @marcboines, tastant una de les propostes del Joc de Tapes, al Restaurant Mítica La Vella
- Alberto Tallón
Amb “cinc o sis mil seguidors” i com que era una època en què encara no s’estilava del tot aquesta pràctica, ”em va començar a contactar algun restaurant i sobretot algunes agències de comunicació de Barcelona”, assenyala. Això els va permetre conèixer a “molta gent” i relacionar-se amb el sector i explica que “nosaltres anem a quantitat de restaurants pel nostre compte i fem alguna col·laboració amb restaurants”.
Des de l’any 2020
L’Héctor Vázquez, basc nascut a Sant Sebastià, però establert a Terrassa, va començar fa menys, l’any 2020. “Tinc una agència de màrqueting i de desenvolupament web, però jo tinc formació en periodisme i comunicació multimèdia. Vaig començar a fer això per pur oci”, manifesta. També comenta que “m’agrada anar a provar llocs, m’agrada menjar, i quan viatjo també, precisament el que més m’agrada de viatjar és tastar el menjar, ficar-me en els mercats, xafardejar productes, xafardejar plats que no conec”.
Des del seu compte, @comer_terrassa publica les seves experiències a establiments de la ciutat. “Al principi, més amb una idea de crítica gastronòmica, dins de què jo no tinc cap mena de formació, però sí des d’aquest punt de poder escriure una mica, desenvolupar aquesta part de periodisme, aquesta espina que tenia clavada. I aquí puc pujar unes fotos i esplaiar-me una mica i explicar-me una mica”, afirma.
Vázquez, que no es considera ni “foodie” ni “influencer”, rememora que, des dels inicis fins a l’actualitat, la cosa “va anar derivant al fet que en lloc de ser un portal de crítica com a tal, és més un aparador, un aparador de propostes gastronòmiques que tenen lloc aquí a la ciutat, però també de botigues que venen productes d’alimentació”. Amb el temps, “cada vegada ha agafat més repercussió i ja ha arribat el punt en el qual hi ha gent que em para pel carrer i em pregunta”.
Carbonell comenta que, a l’hora de triar on anar per tastar nous plats o receptes que els poden atraure, “bàsicament ho veiem per xarxes socials o per les webs o per articles de diari o el que sigui. Sobretot, molta cosa es dedica la Maria i em diu, mira, aquest restaurant és nou, anem a mirar aquest, anem a mirar l’altre” i acaben decidint a on van. El creador de @marcboines afegeix que “un 70% dels restaurants que anem és per compte propi. Anem, mengem i paguem i fem un post o fem alguna cosa”.
Per la seva banda, Vázquez assegura que, generalment, “acostuma a ser bastant espontani. Hi ha llocs que, moltes vegades, al final, com jo m’exposo, també dono peu al fet que la gent m’escrigui”. Agrega que “algú em diu, aquest lloc, prova’l, perquè hi ha això i em crida l’atenció”, però també li passa que “són els mateixos restauradors que em diuen m’interessaria que vinguessis. Quan considero que pot ser interessant perquè el que fan és cridaner, doncs hi vaig”.
Carbonell diu que, per norma, “tots els llocs que anem ja els tenim seleccionats i sé que no serà un xurro ni un fiasco. Llavors, no em trobo mai cap desastre, perquè els llocs que saps que són un desastre ja ni se t’ocorre anar-hi”. Li agrada menjar de tot, sigui carn o sigui peix.
Rebre consells o triar abans
Es deixen aconsellar o trien el que menjaran quan van a un establiment? Héctor Vázquez explica que “sempre em deixo assessorar pels restauradors, que al final, òbviament, ells saben quins plats els van millor, quins no, i jo sempre que vaig, sempre deixo aquesta porta oberta i recomano, a més, a la gent que ho faci, que vagi i que pregunti, que no tingui gens de por de dir, què em recomanes, què és? També partim del fet que a mi m’agrada tot i m’atreveixo a provar-lo tot”. Marc Carbonell, d’altra banda, té per costum informar-se abans dels plats que es pot trobar als restaurants. “Moltes vegades anem a un lloc sabent el que demanarem, fins i tot l’acompanyament. Si anem a un lloc de mitjana, mengem mitjana, mirem molt la carta abans de seleccionar un lloc”.
