18 de juliol: del cop d’estat a la revolució

El 18 de juliol de 1936 una part de l’exèrcit espanyol es va aixecar en armes contra el govern legítim de la Segona República Espanyola. El cop d’estat, iniciat el dia abans al Marroc espanyol, va fracassar en bona part del país, però va triomfar en altres zones, dividint Espanya en dos bàndols i desencadenant la Guerra Civil, un conflicte que es va prolongar fins al 1939 i va causar milers de morts, una forta repressió i, finalment, la instauració de la dictadura de Francisco Franco.

Ara fa noranta anys d’aquells fets que van canviar la història d’Espanya i que van incidir de forma decisiva en la personalitat i la trajectòria posterior de Terrassa. La ciutat va passar en poques hores de la tensió política de la Segona República a un escenari de revolució social i economia de guerra. Un episodi que va acabar amb la República Espanyola després d’uns anys en els quals les llibertats van créixer, les activitats culturals es van fomentar i el debat polític es va enriquir malgrat un escenari econòmic complicat. Aquell conflicte no només va alterar la vida econòmica i política de la ciutat, sinó que també va provocar una forta divisió social, una dura repressió, nombroses víctimes i una llarga postguerra que encara forma part de la memòria col·lectiva de Terrassa. 

La fotografia prèvia a aquell conflicte ens mostra un país en el qual la victòria dels partits republicans a les urnes i l’establiment de la segona república va generar un corrent opositor entre els sectors més conservadors. 

Aquell desenllaç el juliol de 1936 cal situar-lo en uns episodis polítics anteriors en clau general i local. Prèviament, el 16 de febrer de 1936 el Front Popular va guanyar les eleccions generals, un resultat que va tenir un efecte idèntic a Terrassa amb la victòria del Front d’Esquerres, nom que va adoptar el Front Popular a Catalunya. A la ciutat, el Front d’Esquerres va obtenir 13.002 vots per 7.691 del Front Català d’Ordre, la coalició de dretes amb la Lliga Catalana i, a Terrassa, amb membres del salisme.

Però, com era la Terrassa de 1936 prèvia a l'esclat de la guerra civil? La ciutat tenia una població superior als 47.000 habitants. Era la cinquena ciutat més poblada de Catalunya i era considerada una de les capitals de la indústria tèxtil llanera a Espanya juntament amb Sabadell. La Terrassa de 1936 era una ciutat plena de xemeneies i vapors i una quarta part de la seva població estava empleada a la indústria tèxtil. La major part de la seva activitat econòmica girava al voltant de la llana (filatures, teixits, tints i acabats), amb una important indústria metal·lúrgica dedicada a fabricar maquinària. Convivien una poderosa burgesia industrial amb una nombrosa classe obrera. Els sindicats, especialment la Confederació Nacional del Treball, tenien una forta implantació des de feia molt de temps, i la vida política era molt intensa.

Els anys previs, l’agitació social havia estat important. Domènec Armengol va accedir provisionalment a l’alcaldia en un moment en el qual encara hi havia polítics municipals a la presó pels esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, com l’exalcalde Samuel Morera. En aquella data, Lluís Companys havia declarat l’Estat Català de la república federal espanyola a causa de les divergències entre el govern espanyol, de caràcter conservador, i el de la Generalitat. A Terrassa, l’alcalde Morera va declarar també l’Estat Català. L’exercit va sortir al carrer i va iniciar un període de repressió que va provocar la detenció de Morera, condemnat a dotze anys de presó.

El febrer de 1936, sis dies després de la victòria a les eleccions de coalició d’esquerres, els polítics detinguts van ser amnistiats. Morera, rebut per milers de persones, va recuperar el seu càrrec i el 26 de febrer es va constituir el nou consistori. Aquesta darrera etapa republicana va estar marcada per una febril activitat política, vagues constants i un clima social extremadament crispat. 

A Terrassa, la primavera del 36 es vivia amb una certa tranquil·litat. Aquell període es coneix com a “oasi català”. Però a la resta de l’Estat els moviments al voltant d’una rebel·lió militar eren presents. Els partits de la dreta espanyola, de forma majoritària, van acceptar els resultats electorals. Però des d’alguns sectors més radicals es va iniciar un moviment per enderrocar el govern republicà. Això va augmentar les tensions en l’àmbit polític i un sector de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’estat que acabaria portant el país a la guerra civil. Les forces falangistes, monàrquiques i part de l’Església catòlica van donar suport a aquesta rebel·lió.

A Terrassa es va conèixer l’alçament militar el dissabte 18 de juliol, poques hores després de l’inici de la insurrecció al protectorat del Marroc. Alguns senyals ja indicaven l’excepcionalitat de la situació, malgrat que a la ciutat no s’havien produït successos remarcables. Les comunicacions telefòniques estaven tallades per ordre governamental i la Guàrdia Civil custodiava els edificis públics.

La manca d’una informació clara sobre els fets que s’estaven produint generava incertesa entre els terrassencs. Així, a la Rambla i al carrer Jodis, l’actual carrer del Doctor Ullés, es va aturar una audició de sardanes i un ball, donat que la gent estava pendent de les notícies que arribaven mitjançant la ràdio.

En alerta

En tot cas, els sectors polítics situats més a la dreta ja feia dies que tenien coneixement dels plans que preparava un sector de l’exèrcit. I el dia 18 de juliol, membres de la Comunió Tradicionalista, Renovación Española i la CEDA van traslladar-se a Barcelona per unir-se a la rebel·lió a la caserna de Sant Andreu. Segons els historiadors locals, 37 terrassencs es van reunir al Gran Casino i al Centre Social Catòlic per sortir en cotxe cap a Barcelona. Entre ells, els futurs alcaldes J.A. Vallhonrat, Pere Matalonga i Josep Clapés o els dirigents carlins Josep Tapiolas i M. Cunill.  

El dia 19 de juliol la població es mantenia a l’expectativa dels esdeveniments de Barcelona. Milicians de Terrassa es van traslladar a primera hora a la capital a la recerca d’armament en diferents vehicles, però la situació a la Ciutat Comtal era complicada. Les organitzacions antifeixistes van convocar una vaga general i van fer una crida als obrers per lluitar contra el moviment feixista. A la tarda, es van suspendre les sessions de cinema i moltes persones es van concentrar al Raval. 

Mitjançant la ràdio es va conèixer que les forces de l’ordre i milers d’obrers antifeixistes havien aturat el cop militar a Barcelona i Catalunya es mantenia fidel a la República. Les organitzacions obreres van prendre el control dels centres de la burgesia i dels religiosos. Era l’inici de l’esclat revolucionari.

El dia 21 de juliol, a primera hora de la tarda i davant la sorpresa general, els milicians van saquejar i incendiar la Basílica del Sant Esperit, un fet que va commocionar la ciutat en tractar-se de l’església més emblemàtica de la ciutat. La violència anticlerical es va estendre amb atacs a altres edificis religiosos com les esglésies de Sant Josep, Sagrada Família, Josefinas, Carmelitans, ermita de Sant Llorenç o els convents de les Darderes i les Carmelites, entre d’altres. Només les esglésies de Sant Pere van mantenir-se fora d’aquesta onada violenta gràcies a l’actuació del pintor Josep Rigol, membre de la Junta Municipal de Museus, així com de Salvador Cardús i Conrad Padró. El seu paper va ser clau per evitar el saqueig de l’actual Seu d’Ègara. Aquell mateix 21 de juliol, la Guàrdia Civil deixava la caserna del carrer de Sant Leopold, que temps després fou la seu de la Guàrdia Nacional Republicana. En el Gran Casino, centre de la burgesia terrassenca, s’instal·laven metralladores i matalassos a les finestres de l’edifici.

El juliol de 1936, la ciutat vivia sota consignes revolucionàries: registres, detencions, trets al carrer, cotxes confiscats que circulaven amb les inicials de les formacions polítiques i sindicals. El nou poder revolucionari, el Comitè d’Enllaç i després Comitè Local de Milícies, ja prenia protagonisme. El formaven partits i sindicats antifeixistes que actuaven com un contrapoder municipal.  

Els sindicats obrers més importants del moment van disposar d’armes i força per tenir el control de l’escenari polític en aquell moment convuls i per intentar controlar el poder econòmic. Els edificis més emblemàtics de la burgesia canviaren de mans. La CNT va ocupar el Gran Casino on també organitzà menjadors populars i activitats de caràcter popular i obrer. L’edifici dels Escolapis fou requisat per l’Ajuntament amb una clara intenció de protegir aquell espai i dedicar-lo a tasques assistencials que després no ho foren. Va ser una caserna des del setembre de 1936 fins al final de la guerra. El Círcol Egarenc va ser ocupat per la UGT, el Centre Social Catòlic i la Casa Alegre de Sagrera pel POUM i alguns edificis del Portal de Sant Roc pel Socors Roig Internacional.

La guerra va deixar moltes ferides en el camí, molts silencis mai trencats i infinitat d’històries interrompudes. La fam es va es va instal·lar en la vida dels terrassencs i res va tornar a ser igual. 

Esclat violent

En les primeres setmanes posteriors al 18 de juliol l’Ajuntament es veia incapaç de recuperar el poder polític i en els primers mesos de guerra les organitzacions obreres organitzaren petits grups armats per controlar la ciutat. Això donà pas a un episodi de violència revolucionària contra aquells que eren considerats hereus o responsables del cop militar. La xifra de morts va ser de 226, amb una procedència diversa respecte les seves professions malgrat que hi havia un nombre destacat d’empresaris i també religiosos de la ciutat. El grup conegut com “Los  chiquillos de Alcocer” va ser el més violent i se li van atribuir la major part dels assasinats. Alcocer va ser el cap del Comitè de Defensa i després de la Junta de Seguetat.  El dia 23 de juliol, van aparèixer morts el treballador metal·lúrgic Miquel Trullàs, prop de Matadepera; entre l’Arrabassada i Sant Cugat, el falangista Joan Comas; i a la carretera de Castellar el pare escolapi Josep Bové, que fou el primer religiós executat. L’endemà, es coneix un nou assassinat de l’industrial Joan Tost.

Però l’episodi més terrible i amb més repercussió va tenir lloc el dia 24. Uns ciclistes procedents de la Barata van informar que als voltants de la Font de l’Olla havien vist un nombre important de persones mortes. Es tractava de vuit homes, set d’ells importants empresaris terrassencs. Aquell assassinat va horroritzar a la ciutat. Els morts van ser  Francesc Salvans, industrial i exdiputat, de 61 anys; Joan Salvans, industrial de 35 anys i fill de l’anterior; Agustí Prat, de 80 anys; Gaietà Vallès, industrial de 52 anys, gerent de Tarrasa Industrial; Joaquim Barata, industrial de 41 anys; Manuel Vallhonrat, industrial de 43 anys; Francesc de P. Badia, notari de 42 anys; i Josep M. Duran, industrial de 40 anys.

El capítol final

Terrassa va caure a mans de les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, sense trobar resistència. La seva arribada va ser més un relleu en el poder que una operació militar. L’ocupació es va fer el mateix dia que a Barcelona i 24 hores abans que a Sabadell. A partir de llavors, l’èxode republicà es multiplicà i l’exili va ser l’única sortida. Des de dies abans, a Terrassa restaven pocs dirigents del temps de la República. Arribades les tropes franquistes, començà el ritual de la “liberación”, i s’anomenà un alcalde, Josep Homs, de marcat caràcter salista, sumís i obedient, encarregat de fer funcionar l’administració.

A mig matí d’aquell 26 de gener, la ciutadania es va quedar a casa davant de la desinformació imperant. Les tropes franquistes van accedir al municipi per diferents vies: carretera de Rubí, carretera de Rellinars i carretera de Matadepera. Durant el mateix dia, poc abans de la seva entrada, es van volar diversos ponts per intentar dificultar el pas de les tropes.

El dia abans, el poble, famèlic i embogit, va assaltar diferents magatzems de provisió de queviures davant la marxa de les autoritats republicanes. L’ajuntament va quedar abandonat, els carrers deserts i algunes indústries de la ciutat incendiades.

Les tropes franquistes van entrar a la ciutat al voltant de les tres de la tarda i un bon nombre de terrassencs van sortir al carrer per aclamar-les. Al raval de Montserrat es va produir una important concentració. Moltes persones que havien estat amagades durant el període de guerra, algunes de les quals es donaven per mortes, van aparèixer de forma sobtada.

El divendres 27 de gener, la ciutat va aparèixer amb símbols religiosos i els nous emblemes dels vencedors, mentre l’himne nacional s’escoltava mitjançant els altaveus instal·lats als carrers. En el Passeig se celebrà una multitudinària missa de campanya i se sentiren discursos patriòtics. 

Les col·lectivitzacions 

Gairebé totes les grans fàbriques de la ciutat -com SAPHIL, Sala i Badrinas, Vallhonrat o Samaranch- van quedar sota la direcció dels treballadors en les setmanes posteriors al 18 de juliol. Es van crear comitès de control, es van millorar algunes condicions laborals i la producció es va orientar progressivament a les necessitats del front republicà. Després del fracàs del cop militar a Barcelona, molts propietaris van fugir, van amagar-se o van perdre la capacitat de dirigir les empreses. 

Les organitzacions sindicals i polítiques obreres, amb el suport de la Generalitat, van prendre la iniciativa al capdavant de les empreses. L’establiment d’una nova organització econòmica era el fet diferencial que havia de donar caràcter de revolució als esdeveniments que s’estaven produint a Catalunya. L’objectiu era socialitzar, col·lectivitzar el procés productiu. Aquestes col·lectivitzacions no només va afectar les grans empreses, sinó també a petits tallers i establiments comercials. 

El procés va ser un moviment espontani i revolucionari. Cada empresa va reaccionar segons la seva situació i les relacions prèvies entre patrons i treballadors. En empreses com SAPHIL o  Vallhonrat, on ja existien forts conflictes laborals abans de la guerra, la tensió amb els propietaris va ser molt elevada. En canvi, a Josep Samaranch, el comitè obrer va assumir la direcció, però va mantenir una actitud relativament respectuosa amb l’empresari, que era conegut pel seu tarannà antifeixista.

La manca de matèries primeres va afectar el funcionament de les empreses i en els moments més durs de la guerra la ciutat va tenir greus problemes de aprovisionament. Les fàbriques es van veure afectades, però quan es va concretar l’ocupació franquista, moltes empreses havien subsistit.

Amb el pas dels mesos, la guerra va imposar noves prioritats. La Generalitat i el govern republicà van augmentar el control sobre l’economia, mentre la ciutat patia greus problemes de proveïments i escassetat d’aliments i matèries primeres. Les tensions entre sindicats, partits i institucions es van fer més evidents.

Les col·lectivitzacions van ser abolides a partir de l’ocupació de la ciutat per part de les tropes franquistes, les empreses retornades als antics propietaris i es va iniciar una dura repressió política i social contra republicans, sindicalistes i participants en la revolució de 1936.