La neteja de sang i l´exclusió social a l´època moderna

Al capítol XXI de la primera part d’El Quijote, després de confondre —i vèncer— un humil barber a lloms d’un pobre ase amb un noble i poderós cavaller, Don Quixot comença a fantasiejar sobre la fama i elogis que rebrà per les seves gestes. S’imagina com a rei, casat amb una preciosa infanta, i promet al seu fidel escuder Sancho que li aconseguirà el distingit títol de comte. El pobre Sancho es fa l’orni, coneixedor dels deliris del seu amo, i li respon de forma contundent «que yo cristiano viejo soy, y para ser conde esto me basta». «Y aún te sobra», li contesta lacònicament Don Quixot, «y aún te sobra».

Gran és la ironia que amaga la resposta que Cervantes posa en boca del Quixot. Enorme. Ser cristià vell —és a dir, tenir la sang pura, neta d’ascendents jueus o musulmans— era un requisit llavors exigit a tot noble. Però a començaments del segle XVII, quan es publica El Quijote, corria el rumor —propagat pels Llibres verds o Tizones de nobleza, veritables obres pamfletàries sobre genealogia nobiliària— que moltes famílies aristòcrates espanyoles tenien “raza”, és a dir, tenien ascendència jueva o musulmana. Així, quan Don Quixot assumeix que per ser noble Sancho en té prou i li sobra amb ser cristià vell, assumeix irònicament que molts nobles formaven part d’aquest estament sense tenir la sang pura, sense tenir la genealogia neta de tota màcula, sense ser cristians vells.

Ironia profètica
Però la ironia de Cervantes també és enorme per doble i per profètica. Des del segle XV la neteja de sang no només fou un requisit legal exigit per aconseguir o mantenir la condició de noble, sinó també per obtenir un càrrec públic, ser membre d’una orde militar o formar part de gremis, confraries, col·legis i universitats del país. Aquestes institucions elaboraven el seus propis procediments per depurar els aspirants: els coneguts Estatuts de neteja de sang. En tots ells el candidat tenia l’obligació de demostrar no tenir avantpassats jueus, musulmans, heretges o penitenciats per la Inquisició. Si aquestes proves no eren facilitades o es presentaven incomplertes, els estatuts establien el nomenament de comissionats que visitaven els pobles natals de l’aspirant, en consultaven els arxius i amb l’ajuda de les autoritats locals prenien declaració jurada dels veïns del poble sobre la puresa geneaològica del seu convilatà, tot plegat a costes i despeses de l’aspirant. Tant feia si el candidat era un sincer catòlic practicant, l’aparició d’un avantpassat desconegut amb antecedents podia abocar-lo a l’exclusió.

Així doncs la neteja de sang condicionà legalment l’articulació social a la monarquia hispànica i, per extensió, també a Catalunya i a la vila de Terrassa durant tota l’època moderna. Aquest és el cas del plec de testimonis recollits en l’expedient de neteja de sang iniciat a la cort del batlle de Terrassa l’11 d’octubre de 1734 pel Gremi de Corredors de Canvi de Barcelona per provar que l’aspirant Gaspar Malet i la seva família terrassenca «no es ni fueron descendientes de mal linage alguno, como son judíos, moros, moriscos, turcos, conversos, sarracenos, reconciliados, luteranos, calvinistas ni otra reprobada secta, ni penitenciados por el tribunal de la Santa Inquisición, ni de otro qualquier mal fecto linage»; o l’expedient iniciat el 14 de novembre de 1769 a instàncies del Gremi de Paraires o Teixidors de Barcelona «sobre la genealogía y limpia ascendencia, vida, fama y costumbres» d’Antoni Puig i Casasayas, jove paraire terrassenc. La intenció de tots aquests expedients era clara: mostrar que els candidats eren «christianos antiguos de nombre bueno, vida, honor y fama y descendientes de buenas y calificadas familias, limpios de todo mal e infecto linage y reprobada secta».

Aquest entramat legal de segregació social es va mantenir a Espanya, també a Catalunya, també a Terrassa, fins a la seva derogació definitiva el 1865. Però que la neteja de sang es mantingués legalment fins ben entrat el segle XIX no vol pas dir que els seus principis fossin seguits àmplia ni escrupulosament fins una data tan tardana. Una mirada als arxius de la nostra ciutat també ho certifica.

La consulta de tots els fons de la batllia mostra com dels centenars i centenars de causes i processos celebrats a la cort del batlle entre 1700 i 1819, tan sols tretze foren expedients de neteja de sang d’algun terrassenc o familiar de terrassenc; l’últim dels quals a Josep Barba i Suris l’any 1785. Curiosament, d’aquests tretze escadussers expedients cap fou per escatir la puresa de sang d’un noble. Cap. Com apuntava Cervantes en la resposta de Don Quixot a Sancho: «y aún te sobra».

L'autor és historiador