Tristos records

Aquell any, l’Escola de Ciències Polítiques havia decidit d’organitzar a primers de curs un gran viatge d’estudis per Itàlia. Allí partírem el dia 5 de juliol acompanyats d’uns excel·lents professors molt competents i amables. Feia una calor impressionant, però nosaltres no paràvem de visitar museus, catedrals, monuments, maravelles de l’art i del bon gust. Al vespre estàvem tan cansats que, després d’un bon sopar regat amb un d’aquells deliciosos vinets italians ben glaçat, sols desitjavem allitar-nos. Havíem ja vist Florència i altres belles ciutats italianes amb tot detall... El dia 14 de juliol ens trobàvem a Venècia. Dinàvem feliços i contents sota una bella pèrgola florida quan un venedor de diaris passà davant nostre anunciant a crits l’assassinat de Calvo Sotelo. Un meu company català i jo, vam córrer a comprar-li’n un exemplar. A mi, el dinar em va fer mal.

Tots dos, morts d’angúnia, esperàvem l’estrall temut d’un instant a l’altre. El dia 18 de juliol arribàvem a Roma. Les ràdios italianes donaven noves molt inflades de l’alçament. El meu company i jo, esgarrifats, vam passar la nit en blanc a la recerca de més noves. L’endemà, dia 19, tot era més confús encara. Intentàrem de telefonar a Barcelona i ens digueren que les comunicacions s’havien interromput. A l’ambaixada d’Espanya, on jo coneixia un dels agregats, regnava el desconcert. Ningú no sabia res de res. Què més us diré? Aquell vespre vaig allitar-me amb una febrada de 40 graus. Malata uns dies, en llevar-me, la terrible guerra era començada, tal com per a mi una vida duríssima que ni en assossegar-se tindria mai més res a veure amb la d’abans.

Fragmento del artículo publicado en el suplemento de Diari de Terrassa con motivo del 50 aniversario del inicio de la Guerra Civil