Joaquim Valls Arnau, tercer premio en catalán con "A les fosques"

uan de bon matí surto cap a la feina acompanyada de la Turca, en Jaume ja fa estona que ha marxat. El temps transcorre lentament, a dintre de la diminuta cabina. Sort que de tant en tant algun client s'atura una estona i fem petar la xerrada. Sort en tinc també de la Mariona, que fa de dependenta al sex-shop de la cantonada: ve a visitar-me tot sovint i m'explica xafarderies sobre noves joguines que han rebut, o anècdotes sobre els visitants primerencs de la botiga, que fingeixen haver-hi entrat de manera casual.

Cada dia en Jaume em deixa preparat el dinar a dintre d'un recipient hermètic. Tot i que el veterinari diu que la Turca només ha de fer un àpat, a mi em fa pena només pensar que s'està tantes hores reclosa al meu costat sense poder bellugar-se. És per això que li dono sempre una porció del meu menjar i ella, com a mostra d'agraïment, em llepa els turmells.

M'enyoro molt, d'en Jaume, durant la jornada. Quan són encara les deu del matí desitjaria que fossin ja les set de la tarda, per estar novament a casa. Només entrar al pis, allibero de la corretja a la Turca, que surt disparada cap a la sala d'estar. Després d'haver tancat la porta al meu darrere, sé que m'haig de quedar ben quieta, esperant. De seguida sento les seves passes, acostant-se pel passadís amb els peus descalços. Noto com, evitant de tocar-me, em lliga les mans a l'esquena amb una de les seves corbates de seda. Tot seguit, em va donant coses a provar. Si encerto de què es tracta, em fa un petó als llavis, al coll o als ulls: diu que els tinc bonics i enigmàtics, com els de les gates. A cada resposta errònia, em treu una peça de roba. Quan m'he quedat del tot nua, aleshores comença la segona part del joc. Haig de confessar que de vegades fallo expressament: les persones que estem mancades del sentit de la vista, tenim els altres quatre bastant més desenvolupats.

Q