"Escric d'una forma cinematogràfica"

La seva primera novel·la, “El testament transcendental de Herr Rocamora” (Edicions Saragossa), va ser finalista del Premi Ramon Llull d’aquest any. El seu autor és l’egarenc Pere Colomer (Barcelona, 1963), que ara duu una doble vida: la de consultor turístic i hoteler, la que sempre ha tingut, i una de cultivada amb discreció i desig durant anys, la de l’escriptor.

Com algú que en el seu dia a dia és consultor turístic, hoteler i del sector de la restauració acaba sent finalista d’un premi literari com el Ramon Llull?
Doncs perquè també tinc una vessant artística, que em ve des de petit. Jo, quan era jove, el que de debò volia era estudiar per ser guionista i director de cinema, que és el que sempre m’ha agradat. Però aleshores és quan els pares et diuen: “Però, Pere, per què no estudies una carrera de debò..?”.

I els va fer cas...
Sí, perquè, a més, en aquella època, si volies estudiar cinema te n’havies d’anar molt lluny. No existia un centre com l’Escac, com tenim ara a Terrassa. Potser havies de marxar als Estats Units, i era car. Ja després, quan vaig acabar Econòmiques i tenia una feina estable, vaig dir: “Ara és la meva”. I vaig començar a fer cursos de guionista de cinema a Barcelona.

Però ha acabat fent una novel·la...
Sí, és una novel·la, però jo escric d’una forma molt cinematogràfica, en el sentit que el llibre no conté grans descripcions ni grans personatges. Jo vaig més de cara a barraca, de cara a l’acció. A part, la meva forma d’idear la història també té molt del cinema.

Com ho fa?
Jo, per exemple, imagino les vint-i-cinc escenes principals d’una pel·lícula, i a partir d’aquí vaig forjant els capítols del llibre.

Entrem a la novel·la. Si li pregunten de què va “El testament transcendental de Herr Rocamora”, vostè què respon?
Doncs que és la història d’un jove de 37 anys, que ja en fa molts que va marxar a Berlín per feina i que té tota la família a Barcelona. Llavors a l’Ignasi, en molt poc temps, potser en dos o tres mesos, li succeeixen una sèrie de fets. El seu pare mor en unes circumstàncies que caldrà aclarir; també té problemes a la feina, i, a part, l’Ignasi s’enamora per primer cop, i ho fa de dues o tres persones alhora.

Vaja, que no sap pas com sortir-se’n, de tot plegat...
Exacte, no sap com gestionar tot el que li està passant. I al final es recolza en la meditació, en un mestre budista de Berlín, tot i que d’entrada no hi creu gaire, en la meditació.

Ser finalista del Premi Ramon Llull no és un mal començament per a una primera novel·la...
No, gens ni mica. Jo, quan vaig acabar el llibre, vaig buscar a quins premis em podia presentar i vaig optar pel Llull. I un dia va la meva dona, em truca i em diu: “Escolta que he llegit a La Vanguardia que t’han seleccionat com a finalista!”.

Just la setmana passada va presentar la novel·la a Barcelona, amb un altre escriptor terrassenc, en Pep Puig. Com va anar?
En Pep va fer una gran presentació. I això que, en broma, va dir referint-se a mi: “Aquí tenim un ingenu. Primer, perquè al llibre juga amb la idea que Catalunya és ja un Estat independent. I, segon, perquè va presentar-se al Llull... I ja sabem que el Llull està concedit per endavant”. (La periodista i escriptora Pilar Rahola es va endur el premi amb la novel·la “Rosa de cendra”, publicada per Columna.)

Tornem a la novel·la. Té dos escenaris, Barcelona i Berlín. Diu que, a Berlín, hi va viure un temps?
Sí, uns cinc o sis anys. Hi treballava portant els números de la construcció d’un hotel. Anava i tornava de Berlín cada setmana. Allò eren moltes hores d’avió, així que, quan ja havia fet la feina, em posava a escriure. No és una novel·la gens autobiogràfica, però.

La ciutat de Berlín compta amb un paper important al llibre. Com diria que és allà la vida?
Els anys que he estat a Berlín, m’he trobat una ciutat que pot semblar freda, tant pel clima com també perquè la gent no és tan propera com aquí. Però, per a mi, Berlín també és una ciutat molt espiritual, perquè els berlinesos han patit molt. I això ho veus.

En quin sentit ho diu?
Primer, perquè els van menjar el “coco” (en referència a tot el que va representar el nazisme); a la Segona Guerra Mundial, els van bombardejar i destrossar la ciutat, i després un mur va dividir-la en dues fins a l’any 1989. Moltes famílies van quedar separades per aquest mur. I encara avui perceps que, als berlinesos, els ha quedat aquella espiritualitat de qui sap que a la vida es pot passar malament. Això em va copsar.

Per cert, ja ho sabia la seva família, que escrivia?
Un parells d’amics íntims que tinc sí que ho sabien. I la meva dona, també. Però els meus pares, per exemple, no ho sabien. I molta altra gent se’n sorprèn. Deuen pensar: però què fa un director financer escrivint novel·les?