Familia Arboleas - Margalef: "El sentiment al conèixer-la va ser el mateix que al néixer les nenes"

En Toni (45) i la Txell (38), residents a Terrassa, són pares de la Iria (9) i la Marta (8). Tots ells són la família d’acollida d’una nena de 4 anys.

Quan van decidir que volien acollir un infant?
Fa tres anys. L’opció era tenir un tercer fill biològic o optar per l’adopció nacional. Ens vam informar per adoptar un nen i vam fer el curs però, a l’acabar, la ICIF (Institució Col·laboradora d’Integració Familiar) que ens porta ens va suggerir l’acolliment. Ens en vam informar, ho vam preguntar a les nostres dues filles i vam decidir tirar-ho endavant.

Com recorden el moment en què els van dir que tenien una nena que vindria a viure amb vostès?
Ens va fer molta il·lusió. Ens van dir que ja tenien nena però que havíem de fer una entrevista perquè hi havia un aspecte en què havia d’intervenir Sanitat. Una doctora de la DGAIA ens va exposar la seva malaltia. Amb aquesta informació ens van dir que ens ho penséssim. Nosaltres ho volíem comentar amb la nostra família perquè sabíem que necessitaríem el seu suport. Tot i això, vam sortir de l’ICAA dient que sí.

Com es van preparar per acollir-la?
Vam seguir el pla d’acoblament, que dura una setmana o deu dies i està planificat per la ICIF. Vas al centre on està l’infant i cada dia passes més temps amb ell fins que arriba el dia que el portes a casa. Va ser tot d’una manera molt natural i planera. No obstant això, el primer dia al centre va ser impactant perquè arribes allà, no has vist encara la nena, ni en fotografia, i tens el primer contacte amb ella. Estàs en una sala esperant a veure-la i esperant que s’encengui la guspira, que hi hagi una mica de connexió. Ho recordem amb molts nervis, amb les emocions a flor de pell. El pla d’acoblament va anar molt bé; el vam poder fer més ràpid del que estava estipulat. El març farà dos anys que la nena és amb nosaltres.

Com van ser els primers dies amb la nena a casa?
Els primers dies van ser una lluna de mel. Tot era novedós i meravellós. Això va durar uns quinze dies o tres setmanes però després tots vam començar a treure el nostre caràcter, la nostra manera de fer i de ser. Va ser aleshores quan vam haver de començar-ho a gestionar tot de la millor manera possible.

Què els aporta ser família acollidora?
Molts maldecaps però també veure la felicitat que desprèn ella, sobretot al principi; era impressionant. També t’aporta molt a nivell de valors. Si ella no estigués amb nosaltres, segurament hi hauria molts temes de què no hauríem parlat. L’acolliment t’ajuda a créixer com a persona.

La relació amb ella és la mateixa que tenien amb les seves filles biològiques?
Sí. Exactament igual. Ens l’estimem igual. Per a la Iria i la Marta és com una germana més. Quant a nosaltres, el sentiment en el moment de conèixer-la a ella va ser el mateix que a l’hora de néixer les nostres filles. Malgrat tot, al tenir la malaltia i al no ser nostra (nosaltres només en tenim la guarda; la tutela és de la Generalitat), ens en sentim encara més responsa-bles.

Pensen gaire que potser arribarà un dia en què marxi?
Quan ens estaven plantejant l’acolliment vam quedar amb la directora de l’AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona) i li vam comentar que no estàvem preparats per estar amb una criatura i que de cop i volta marxés. Ella ens va dir que era normal, que no hi ha ningú preparat per a això, però que quan passa ho entomes. Sabem que hi ha aquesta possibilitat però intentem no pensar-hi gaire. Si mai marxa esperem que no es trenquin els lligams.