Publicitat
Terrassa

“El Joan Capri em va marcar molt”

Joan Pera es va donar a conèixer a la televisió amb el paper de nebot de Capri a “Doctor Caparrós, medicina general” i en teatre destaca sobretot l’obra que va fer amb Paco Morán, “La extraña pareja”, que es va convertir en un autèntic fenomen. Dels dos, Pera en destaca la seva proximitat i la comunicació amb la gent. El proper 4 de març presentarà a Terrassa el monòleg “Una estona amb Joan Pera”.

És un actor que s’ha fet un lloc. Tothom o gairebé tothom sap qui és Joan Pera.
Porto molts anys a l’escenari i sempre he tingut la tendència d’explicar les coses a la meva manera. I aquest reconeixement de la gent és una de les coses més boniques que tinc.

Com va començar, per què es va fer actor?
És una cosa que m’ha vingut donada, no és que un dia decidís ser-ho. A l’escola sempre feia la funció de torn, de més gran vaig començar a fer teatre al poble i després em vaig apuntar a l’Institut del Teatre. Aleshores ja començaria a fer teatre i, més endavant, televisió. He anat fent de mica en mica.

Parlava de l’Institut del Teatre. Què és el primer que li ve al cap quan hi pensa?
Quan jo vaig anar a l’Institut del Teatre era un lloc molt petit, res a veure amb ara, només érem 11 persones. Jo, que ja venia de fer molt de teatre, em semblava com que ja ho sabia fer. El que em va donar va ser una gran cultura teatral.

A més d’actor, vostè és doblador. S’imaginava de nen que acabaria sent la veu de grans estrelles de Hollywood?
De cap manera, no havia pensat mai que hi havia una feina que consistia a posar la veu a uns actors. I no és que tingués grans qualitats, però tot ho he fet sempre amb tanta il·lusió i tant esforç que m’ha anat sortint.

Home, vostè és sens dubte la veu de Woody Allen.
Sí però això és una anècdota. Em va caure a mi per sorpresa i no m’ho esperava. Es va morir el Miguel Ángel Valdivieso, que era qui ho feia, i van anar provant fins que el propi Woody Allen va dir: aquest. I la veritat és que quan veig les pel·lícules que doblo d’ell penso: li va bé la meva veu a aquest home.

Quant a la seva faceta d’actor de teatre, els seus personatges han de tenir uns requisits perquè vostè els vulgui interpretar?
Sí. Han de ser molt propers a mi i que els passin coses que em podrien passar a mi o que em permetin comunicar-me amb el públic. M’agrada més treballar com un actor proper al públic que com un gran actor que fa una gran interpretació.

I el riure també és un aspecte molt important per a vostè?
El riure ve donat, no el forço. Ara estic fent una interpretació del fantasma de Canterville, i un fantasma en principi no hauria de fer riure. Però segons com dius les coses, com les traspasses, pot fer molta gràcia. Ho vaig aprendre del Capri.

De fet de Capri vostè ha dit que va ser el seu mestre.
Em va marcar molt. Em va ensenyar a ser un més dels espectadors. Si ens fixem en els seus monòlegs, Capri no té cap acudit, és la manera de dir les coses que feia tanta gràcia.

La seva vida professional també ha estat molt unida a Paco Morán.
Sí. Vam fer una parella que socialment tenia molt d’impacte. I el Paco era també una persona molt pròxima. Que siguis bon actor ve després, el primer és la comunicació amb el públic. I actuàvem molt de debò dalt de l’escenari.

És en el teatre on se sent més còmode?
Rotundament sí. He fet força televisió, també una mica de cine –de fet acabo de fer de Pau Casals–, però quan surto a l’escenari i sento la complicitat amb el públic… És la meva vida.

Amb tots els anys que porta als escenaris, no ha tingut un moment de pensar: fins aquí, ho deixo?
No. De fet sempre tinc por que la gent ja no em vulgui.

Em parlava del film de Pau Casals. Com va ser l’experiència?
Extraordinària. Vaig tenir la sort de poder interpretar un gran personatge, històric i exemplar per a Catalunya. El que més m’agrada d’aquest film és que no estic interpretant Pau Casals, estic dient la veritat de Pau Casals.

Té algun ritual abans de sortir a escena?
No, només que vull sortir aviat, perquè sé que un cop surti tot anirà bé. El que tinc és un ritual per marxar, que surto pel vestíbul. Perquè sempre, des de fa molts anys, sempre hi ha algú que m’espera i em dóna les gràcies.

Se sent orgullós que un dels seus fills hagi seguit els seus passos?
I tant que sí. He tingut sis fills, que són sis projectes i em sento orgullós de tots. Però, és clar, si n’hi ha un que fa el que tu fas, el sents més proper. Però ens barallem molt, perquè no oblidem que l’actor sempre és un ésser una mica vanitós.

Quines batalles ha perdut?
Bastantes. Però la que més greu m’ha sabut ha estat la de TV3. Jo vaig inaugurar-la i la sentia de debò com la meva. I durant molts anys em van obviar. He arribat a ser Joan Pera sense l’ajuda de TV3, quan gran part dels actors catalans han sorgit i triomfat gràcies a ella.

El 4 de març presentarà a Terrassa el monòleg “Una estona amb Joan Pera” en el marc d’un acte benèfic. Expliqui’ns què es podrà veure?
Doncs precisament tot això de què hem estat parlant però d’una manera molt divertida. Perquè tot el que ens passa a la vida millor agafar-s’ho amb humor.

Si ara pogués triar faria més televisió, més cine, més teatre..?
He fet cinema i també televisió i tot m’agrada. Però, per a mi, com el teatre no hi ha res. 

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top