Vicenç Villatoro: "El carrer era el pati"

Quan la meva mare va veure al Museu del Joguet de Figueres un enorme cigne de cartró, els va dir que a casa en teníem un de ben igual, i que a més el teníem retratat. Els va enviar la fotografia, i allà està: se'm veu a mi de petit, amb el meu cigne de cartró, enmig d'un descampat de les Arenes, prop de l'Electra, a tocar de casa nostra, que era una de les anomenades Cases dels Italians, en un carrer que llavors es deia 3F. No és que numeressin els carrers de les Arenes com si fóssim a Manhattan, és que s'anava més de pressa a fer carrers nous que a trobar-los nom. Al menjador d'aquella casa, el meu avi Vicente Villatoro Porcel ensenyava de lletra i quatre regles a una dotzena de nens del barri, d'edats prou diverses.

Més enllà de la circumstància personal i familiar, diria que la foto parla d'una època i d'una Terrassa que són les de la meva infantesa. En tinc alguna altra al mateix lloc, berenant assegut en una trona, amb un pitet. Enmig del carrer. Perquè aquesta era una època on es jugava al carrer. I de vegades fins i tot s'hi menjava, no pas el dinar, però sí els berenars de pa amb xocolata o pa amb vi i sucre.

En un cert sentit, en aquella època, el carrer era el pati. El pati de cada casa. Les Cases dels Italians en tenien, un d'enjardinat i minúscul al davant, amb uns testos amb hortènsies, i un altre al darrera, cimentat i urbà. Però el conjunt del carrer era l'espai dels jocs, i per tant també de les joguines. Fins i tot d'aquest enorme balancí en forma de cigne, on de ben segur em vaig endormiscar tantes vegades. Ara, els carrers són més diferents de les cases. Dues realitats. Llavors no hi passaven gairebé cotxes, si més no per aquells carrers descampats. Hi passaven cignes de cartró. 

L'autor és escriptor i periodista