Tornar a la normalitat ha estat un autèntic xoc emocional per al bomber terrassenc Xavier Casas. Després de set dies immers en l’epicentre de la catàstrofe humanitària de Veneçuela, el contrast amb la realitat quotidiana de Terrassa ha estat instantani i colpidor. El membre dels Bombers de la Generalitat, que va tornar dissabte, descriu perfectament aquesta estranya sensació de desconnexió: “Em vaig sentir una mica fora de lloc. Venia d’un desastre internacional com el de Veneçuela i tan bon punt poso un peu a casa, em trobo amb què està tenint lloc un dels desastres forestals dels darrers anys, i com a teló, la meva ciutat està de Festa Major”. Mentre Terrassa celebrava les seves festes, el panorama que Casas deixava enrere era desolador.
El balanç oficial que fan des de Veneçuela reflecteix la magnitud de la tragèdia actual: 3.535 morts, 16.740 ferits i prop de mil rèpliques que mantenen la població en un bucle de terror. El sisme ha destruït el teixit urbà, deixant 17.854 persones sense llar i 856 edificis afectats, dels quals 190 s’on esfondrat. Tot i el desplegament de 29.567 efectius i 4.338 rescatistes internacionals, les opcions de trobar vida eren mínimes. “Perquè posem tot en perspectiva, entre tots els equips internacionals desplaçats a la zona, només s’han pogut rescatar a 12 persones vives d’entre les runes”, recorda el bomber.
Aquesta cruesa va fer que les tasques de suport tècnic dels bombers catalans haguessin de conviure amb el dolor més extrem de les famílies. En un escenari totalment desbordat, la prioritat absoluta del protocol internacional era localitzar supervivents, fet que els obligava a prendre decisions moralment molt dures sobre el terreny: “Allà tothom t’agafava i et demanava ajuda: ‘He escoltat a la meva mare entre les runes’, ens deien. ‘Sé que està morta però ajudeu-me a recuperar el cadàver’. I nosaltres no podíem ajudar-los; la tasca era buscar vida, era molt dur dir-los que no”. En aquest sentit, Casas destaca la lliçó de dignitat de la població damnificada: “El poble veneçolà va ser molt comprensiu, molt més de què seriem aquí. Molts d’ells amb gran part de la família sepultada a només uns metres”.
Més enllà del rescat, l’equip va realitzar essencialment tasques d’avaluació estructural en barris residencials, hospitals i zones marginals d’autoconstrucció que, sorprenentment, havien aguantat millor els sismes per ser baixes. Una d’aquestes inspeccions va salvar el futur d’una comunitat: “En una zona on vivien més de 600 famílies vam determinar que modificant les escales d’accés es reduiria el risc de col·lapse. L’endemà, el Ministerio de Obras Públicas va actuar amb més de 60 operaris i va quedar solucionat”.
Casas reconeix que l’experiència, que descriu com “viure molts camins de Santiago en només set dies”, l’ha deixat marcat pels olors i els records de la destrucció. Amb tot, el caliu rebut a Terrassa, inclosa la menció de Montse Alcaraz durant el Pregó, ha estat el millor refugi per valorar la vida. Tot i així, adverteix: “Si us plau, no ens oblidem de que ells encara estan allà i aquest desastre l’arrossegaran molt de temps”.
