Cinema per sempre

El Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya es va instal·lar al recinte del Parc Audiovisual de Terrassa el mes de juny de l’any 2013. És un espai destinat específicament a recuperar, conservar i difondre el patrimoni fílmic català, que compta amb personal ben format i especialitzat.

Com explica Mariona Bruzzo Llaberia, la directora d’aquest servei, “hem fet el camí a l’inrevés perquè les filmoteques arrenquen com a col·leccions però la Filmoteca de Catalunya va néixer com una delegació de la Filmoteca Espanyola l’any 1981 i en aquell moment l’únic que ens van traspassar des de Madrid va ser la sala de cinema”.

L’arxiu no es va començar a crear fins a l’any 1992. Mariona Bruzzo destaca el paper rellevant que hi va jugar Miquel Porter Moix “tant personalment com políticament. Va aconseguir grans fites, com recollir la col·lecció de cinema català mut”, explica.

Els anys 1995 i 1996 es va realitzar “una campanya de recerca de pel·lícules i es va recopilar bastant material. A més, totes les pel·lícules que rebien una subvenció de la Generalitat estaven obligades a deixar una còpia a la Filmoteca. A partir del 2011, les no subvencionades també, per un canvi en la legislació”. Però la consolidació definitiva arriba quan es produeix el trasllat a Terrassa. “Ara tenim un edifici i un personal especialitzats”, declara Mariona Bruzzo.
La directora del centre explica que “acceptem cinema professional, amateur de la clandestinitat, obres primerenques de directors famosos...”. No accepten, evidentment, les pel·lícules familiars de la Primera Comunió i de l’aniversari de la nena o de la iaia perquè són coses privades però sí qualsevol “material amateur que tingui interès
cinematogràfic, artístic o bé històric”.

“En els últims anys hem triplicat la col·lecció”, continua explicant Mariona Bruzzo. “Des de la desaparició del cinema fotoquímic, han anat tancant tots els laboratoris. L’últim de Barcelona va plegar l’any 1999. Els negatius originals que s’hi conservaven ara són a la nostra col·lecció”. Aquest és un dels motius pels quals el personal ha d’estar ben format perquè, com diu Mariona Bruzzo, “treballar amb negatius és complicat”. De fet, la Filmoteca realitza també tasques de formació i el Centre de Conservació i Restauració acull diversos becaris.

La feina de conservació pot ser “activa i passiva. L’activa és la inspecció i catalogació del material, per decidir si s’ha de restaurar. La passiva és la conservació pròpiament dita”. El centre disposa d’una sèrie de neveres, de diferents mides, amb control de temperatura i humitat, renovació contínua d’aire i sistema d’extinció d’incendis, per conservar les pel·lícules de la manera més òptima possible. Les neveres que contenen pel·lícules sobre suport de nitrat de cel·lulosa, que és molt inflamable, són en un búnquer.

Una cosa curiosa és que, quan arriben els materials, són sotmesos a un sistema d’extracció de gasos. “Les pel·lícules emeten uns àcids que no són tòxics però sí molt irritants. Per això se n’extreuen els gasos, per poder-les manipular amb més tranquil·litat”, explica la directora del centre.

El material rebut es digitalitza. “És com fer una fotocòpia perquè la gent ho pugui veure. En el cas de les obres més comercials se’n fa una remasterització per millorar-ne la qualitat.” La restauració consisteix a “eliminar les lesions de la pel·lícula”. Es fa digitalment amb una resolució de 4K i, de vegades, de fins a 6K per als materials més antics o que estan en més mal estat.

Difusió
L’última etapa “és la difusió. Tenim unes sis-centes sol·licituds anuals d’accés a les col·leccions. Fem préstecs a festivals, ateneus, etc. i cessió d’imatges per a documentals i audiovisuals”, explica Mariona Bruzzo. Un exemple recent seria la sèrie “La gran il·lusió” emesa per TV3.

A més “hi ha la difusió més activa, que consisteix en les edicions en DVD. La primera va ser ‘La secta de los misteriosos’ (1917), d’Albert Marro, un director català important de l’època muda. L’única còpia que es va poder localitzar era a Alemanya i per això està retolat en alemany”. Aquest film és un dels vint-i-tres títols inclosos en el catàleg “Bàsics del cinema català. Una nova mirada”.

El centre també disposa d’una important biblioteca. “Arrenca del fons del pioner del cinema Delmir de Caralt i la seva muller, Pilar de Quadras.” Fins i tot els mobles, les llibreries on són aquests volums, són els mateixos que tenien a casa seva abans de cedir-lo a la Filmoteca l’any 1988.