Publicitat
Terrassa

“Bisbes i capellans som pastors de tot el ramat”

Entrevista al bisbe Josep Àngel Saiz Meneses

Saiz Meneses (Cuenca, 1956), al palau de la Cúria Diocesana / NEBRIDI ARÓZTEGUI

Saluda amb les mans en posició de pregària efímera. “Us heu vacunat?”, pregunta. “Jo tinc ja la primera dosi“, revela. La segona la hi posaran ja a Sevilla, perquè Josep Àngel Saiz Meneses deixa Terrassa després de 17 anys al capdavant del Bisbat recuperat. Va arribar a l’estiu del 2004. A Josep Àngel Saiz Meneses li porten els regals els Reis Mags, no el Pare Noel, aquest producte de moda ianqui, com el va qualificar el bisbe fa anys en una entrevista. Saiz va néixer a Sisante, Cuenca, l’any 1956, però comptava 9 anys quan es va traslladar a Sant Andreu de Palomar, Barcelona, amb la seva família. En la seva primera adolescència s’abismava en lectures dels clàssics grecs i de seminarista va practicar molts esports. Ja ordenat sacerdot, jugava a futbol amb joves de Cerdanyola. Era a vegades migcampista, a vegades defensa lliure, però li agradava pujar a l’atac. El nou arquebisbe de Sevilla és un gran aficionat a la música, a Bach, a Gen Rosso, a The Beatles, a Simon & Garfunkel. Fins i tot a U2, el grup de més duresa entre les seves preferències musicals. El bisbe de Terrassa ha estat nomenat arquebisbe de Sevilla, on prendrà possessió del càrrec el 12 de juny. Terrassa serà seu vacant i el Papa haurà de triar un nou bisbe.

Què sent deixant Terrassa? Aquí estic molt bé i tenia l’esperança de poder acabar a Terrassa els meus dies, encara que es tractés d’un pontificat llarg. He estat molt feliç en aquest 17 anys d’aventura apassionant. Però el dia de l’ordenació fem una promesa d’obediència i hem d’estar disposats a complir-la.

I a marxar a un destí molt diferent. A un arquebisbat de dos milions de persones, a la quarta diòcesi d’Espanya, amb 600 germandats i confraries, 30 convents de clausura, 1.500 monges. La missió de l’Església és la mateixa: la Paraula, l’Evangeli, la formació, la celebració dels Sacraments i l’acció social, però és cert que a Sevilla la religiositat popular és diferent.

Què recorda d’aquell 25 de juliol del 2004, quan va començar la seva etapa al Bisbat de Terrassa? Molta calor (somriu). Va ser un dia molt entranyable. Recordo la foto que ens vam fer tots, bisbes, preveres i el poble fidel. La meva mare encara vivia. Jo seguia aquí la crida del Senyor. Ja volia ser capellà de petit. Vaig començar aquí un camí d’alegria compartida, però també amb suors i patiments, és clar. Però el Senyor ens ha beneït amb fruits.

Quins fruits són els més destacables? El més important és el treball de fons, però estem orgullosos del Seminari, creat dos anys després de la constitució de la diòcesi. Era un dret i un deure crear-lo. A l’Occident ric tenim un procés de secularització aparentment imparable i la vivència religiosa és difícil, però hem ordenat ja 48 capellans, una xifra superior a la dels que s’han jubilat. Totes les parròquies estan cobertes i totes tenen missa dominical, que és el centre de la vida cristiana. La mitjana d’edat dels capelllans és de 59 anys. Ens jubilem als 75 anys. El Papa Francesc està encantat amb el Seminari! Espero que no sembli una revelació poc humil, però algunes vegades, en alguna trobada, se m’ha acostat i m’ha preguntat pel Seminari. I quan algun terrassenc és atès en una audiència pel Sant Pare, Francesc li fa referència al tema. I encara em recorda la nostra primera conversa!

Quins reptes queden per al seu successor? Amb la crisi que tenim a sobre, haurem de destinar molts més recursos a Càritas, per exemple, que està desbordada, que fa una feina increïble, sense festius i sense sortir a les notícies. Hem d’atendre noves pobreses. També tenim pendent molta feina en l’evangelització de la joventut.

Una tasca complicada…Vivim en una societat relativista i materialista que necessita donar un sentit a la vida, horitzonts, ideals. Hem fet una fundació d’escoles però m’hagués agradat treballar més aquest àmbit. Queda molt recorregut en educació i espiritualitat, però val la pena arriscar en això.
Com ha afectat la pandèmia a l’Església? Ha afectat molt, però la celebració del a Paraula ha continuat, amb formació i imaginació, i amb l’ús d’internet per a l’activitat celebrativa. En l’àmbit social s’han multiplicat per quatre o cinc les peticions i hem hagut de fer canvis a menjadors i crear nous serveis.

Quines lliçons ens deixa aquesta crisi? Vaig escriure una llarga carta amb tres exhortacions. La primera: demanar que la pandèmia ens ajudés a tornar la mirada a Déu. Hem arribat a la Lluna, hem enviat sondes a Mart, hem clonat persones. Quan semblava que podíem aconseguir tot el que ens proposéssim, arriba un virus i ens tomba. Hem de recordar que som criatures contingents, recuperar la humilitat. La segona exhortació instava a mirar-nos en el mirall, a aturar-nos i meditar què hem de canviar en la vida. La tercera recordava que som interdependents, que la vida és peregrinació; el camí no el fem sols, sinó en grup, en família, en comunitat.

Va haver de bregar amb les crítiques d’una part de fidels que denunciava no poder realitzar actes pels “presos polítics” en parròquies. Com el va afectar aquesta polèmica? La celebració de pregàries amb connotacions polítiques va ser debatuda fa vuit anys amb els consells i vam decidir que els temples no podien acollir cap activitat política, de cap color polític. I quan vam rebre aquestes peticions, es va recordar aquell acord. També rebem peticions de misses per la unitat d’Espanya i la resposta és la mateixa. En aquest assumpte la feligresia està dividida al 50% i els nostres principis han d’estar guiats per la Doctrina Social de l’Església. Molts fidels independentistes estan d’acord amb aquest criteri. Bisbes i capellans som pastors de tot el ramat i hem de buscar el que ens uneix.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
“Bisbes i capellans som pastors de tot el ramat”
To Top