Recuperar el raïm autòcton ja és possible

Per què no? Per què Terrassa no pot arribar a esdevenir un nou Bages, entenent l’analogia en la seva vessant vitivinícola? A tenor del que va exposar ahir Carles Caballero, regidor de Medi Ambient, l’aposta de l’Ajuntament per recuperar, amb un pla ambiciós, la vinya en el terme municipal va molt de debò i la seva concreció d’emblema, també: la varietat El Terrassenc, molt coneguda antany, segurament existeix encara. Es conserven restes a Jerez i Madrid, i possiblement a Sicília encara es conrea. A més, l’hectàrea i mitja preparada pel Consistori per a la sembra s’ampliarà amb l’aportació de quatre hectàrees d’un particular que se suma al projecte. Caballero va participar ahir en un debat sobre la “vinya a Terrassa”, sobre el seu passat i el seu projecte de futur, en el marc de la celebració de la festivitat de Sant Galderic. Va destacar que una de les virtuts del projecte de la vinya és la recuperació de la memòria agrícola de Terrassa, perquè gairebé tothom desconeix el passat rural d’una ciutat de la qual no es podria explicar el seu desenvolupament industrial sense tenir en compte l’excedent agrícola que la va propiciar; sense tenir en compte que el 75% de les seves terres eren de cultiu i que el 70% d’aquests cultius eren de vinya, i que molts dels cognoms dels grans industrials del floriment tèxtil coincidien amb els dels grans terratinents. En aquest context de reviure el que es va perdre s’inclou un projecte que sembla estar fent passos de gegant. “Anem descobrint dades”, va dir el regidor, que no va amagar la seva fascinació per la història agrícola d’una ciutat que encara conserva 440 hectàrees de cultiu. L’Ajuntament ha sol·licitat estudis històrics sobre les varietats autòctones de vinya i la qualitat possible dels vins. Fins l’any 1940, a Terrassa i la seva comarca, va recordar, es conreava tant de raïm i es feia tant vi com al Penedès i el Bages: “Terrassa va ser durant un segle el centre productor de vi de tota Catalunya”. I ara quasi no queda res. Ni una resta de memòria colectiva. Ara, cal recol·lectar el poc raïm que hi ha al Parc de Vallparadís perquè, si no és així, alguns l’agafen per jugar a guerres, com a objecte de llançament. A sembrar El camí serà llarg en terra dura. Caldrà sembrar molt per recollir alguna cosa, això dit en sentit figurat. Després de plantar la vinya cal esperar uns cinc anys perquè el cep sigui prou madur per donar bon raïm. Aquesta dificultat, sumada a la hiperregulació administrativa i als obstacles naturals, entorpeix l’aparició d’empresaris disposats a invertir en aquest negoci. L’Ajuntament ho farà: “Posarem recursos i assumirem el risc en exclusiva per a aquesta recuperació”. I amb la varietat El Terrassenc, de raïm negre, pràcticament l’única varietat del món amb el gentilici d’una ciutat, com a bandera. S’han trobat referències a aquesta varietat en documents de l’any 1450 i s’estudia si a Sicília encara es conrea. Hi ha cinc ceps trobats a les muntanyes encara per analitzar, i a Jerez i Madrid queda disponibilitat de fusta per fer realitat la tornada de Terrassa al passat pensant en un futur amb denominació d’origen. Empresaris agricultors de la zona, com Eloi Carbonell, van demanar a les administracions menys traves burocràtiques. I més respecte general. “Tenim un problema d’incivisme i manca de cultura al medi natural”, va dir Carbonell abans de posar exemples recents de gent que trepitja els sembrats inclús per resar.