Denys Korniienko: “El pitjor d'aquesta guerra és la incertesa”

Va néixer el Primer de maig de l’any 1995 a la ciutat ucraïnesa de Nikopol, a la regió de Dnipropetrovsk, un dels principals centres industrials, científics i logístics d’una Ucraïna que està sent atacada per Rússia des que la matinada de dijous esclatés la guerra. Com tants orfes del seu país, Denys Korniienko va passar els primers anys de vida en un orfenat del qual no té records. O en guarda molt pocs. O no en vol guardar cap. Als 6 anys va arribar a Terrassa com a nen d’acollida. Aquesta és la seva ciutat des de fa dues dècades. Fa quatre anys que s’ha independitzat dels pares i viu en un pis de Ca n’Anglada. “Em sento ucraïnès. El meu país està passant per moments molt difícils. No ens esperàvem un atac tan salvatge com el que hem patit, tot i que sabíem que era una de les possibilitats. El meu país no es mereix això. Jo respecto la manera de pensar de tothom. Et pots sentir rus o ucraïnès. No passa res. Tothom té dret a sentir-se com vulgui, a viure com vulgui. Però que algú decideixi jugar d’aquesta manera amb la vida de les persones i bombardejar un país de manera indiscriminada és quelcom del tot inadmissible”, assenyala Denys, que acaba d’arribar de visitar la seva àvia, a Ca n’Anglada. Tot i que està perfectament integrat a Terrassa, ha volgut mantenir també una relació estreta amb el país que el va veure néixer. “Viatjo regularment a Ucraïna. Pel tema de la Covid, ara fa tres anys que no hi he anat. I em temo que encara trigaré algun temps a poder-hi tornar”. Malgrat la distància, Korniienko manté el contacte amb la seva família i els amics que té a Ucraïna. “No he pogut parlar encara amb tots, però la gent de la zona de Nikopol està, de moment, relativament tranquil·la. El front els queda a l’altra banda del riu. La nit que va començar la guerra va ser com un malson. Al matí següent vaig parlar amb una amiga meva que viu en un poble molt a prop de Kiev, al costat d’un aeròdrom. M’explicava que es va despertar a les 4 de la matinada a causa d’un enorme bombardeig, amb un soroll eixordador”.

Amagats als soterranis

Denys conserva amics de l’escola i de l’orfanat i sent el seu patiment com a propi. “De moment, a la ciutat on vaig néixer, les coses estan tranquil·les, però el pitjor de la guerra és la incertesa. No saps què passarà demà. Alguns amics em diuen que de moment els bombardejos s’han aturat, però la seva vida ha canviat per complet en un tancar i obrir d’ulls. Han hagut de recopilar aliments i medicaments. Molts no poden sortir al carrer i ho tenen tot a punt per amagar-se als soterranis si cal”, assegura. Denys és un dels nens que l’ONG terrassenca TANU (Terrassa Ajuda Nens d’Ucraïna), creada l’any 1999, va dur a la nostra ciutat i a altres indrets de les comarques barcelonines. El seu president, Josep Muñoz, es posa mil i una preguntes sobre el futur del país. “El problema de les guerres és que apareixen quan ningú no s’ho espera i no se sap mai quan acabaran. Nosaltres portem 23 anys treballant amb infants i hem col·laborat a formar treballadors dels orfenats”. Muñoz confia que la guerra no impedeixi que enguany un grup de nens i nenes puguin venir, com cada any, a Terrassa. “Si en portàvem 30, enguany volem que siguin 60. I que s’estiguin entre nosaltres quatre mesos. L’acollida està preparada. Però no sabem com evolucionarà el conflicte”, assegura.