Publicitat
Terrassa

Lluís Caelles: “No tenies la sensació que el perill t’estava caient al damunt”

El periodista terrassenc no descarta tornar a Ucraïna

Lluís Caelles ha estat dues vegades a Ucraïna durant l'actual escalada bèlica / NEBRIDI ARÓZTEGUI

Lluís Caelles, enviat especial de TV3 a Ucraïna

No se sent un corresponsal de guerra, sinó un periodista que puntualment ha hagut de cobrir conflictes bèl·lics. Ho va fer a Gaza i en tres oportunitats a Ucraïna, les dues darreres enguany. A la segona va poder viure en primera línia la invasió de les tropes russes a Kíiv. El periodista terrassenc d’internacional de TV3 Lluís Caelles (Isona, Pallars Jussà, 1966) ens explica la seva experiència en el conflicte i les seves percepcions personals.

Va ser dues vegades a Ucraïna en poc temps. Sí. La primera vegada va ser a finals de gener, quan els russos estaven acumulant tropes. Anava creixent la tensió i s’especulava amb un possible atac. Quan es va afluixar una mica la tensió, vam tornar cap aquí. Una setmana després, a mitjans de febrer, vam tornar a marxar disparats cap allà. La cosa s’estava escalfant molt. Vam estar a Kíiv. Ens vam moure pel país. Vam estar a la frontera, vam anar a la zona del Donbass. Per treballar allà necessitaves un permís que et donava l’exèrcit. Trigava un mes. Va passar el mes i no ens el donaven. Vam estar treballant sense permís tres dies. Ens van atrapar i ens van expulsar del Donbass. Llavors vam recular fins a Kíiv.

I quan eren a Kíiv va començar la invasió. Exacte. Del problema de no tenir el permís va derivar que vam poder viure la guerra des de la capital.

Llavors va tocar tornar per motius de seguretat. Hi ha possibilitats que torni? Està tot molt obert. El retorn de zones complicades és sempre complicat. Nosaltres teníem una percepció d’una certa seguretat, tot i que no vam discutir la decisió de la cadena. Ens van donar l’ordre de marxar i no la vam qüestionar, tot i que ens haguéssim quedat uns dies més. La cobertura havia anat molt bé. Excepcionalment bé. La tele volia assegurar que no hi hagués cap incident de darrera hora. I vam posar en marxa tots els mecanismes per tornar. Que no és fàcil. No es tracta d’aturar un taxi i anar cap a Barcelona.

La primera vegada que va anar a Ucraïna, a finals de gener, va sentir que estava en un país en perill? No. Tothom pensava que allò es resoldria dialogant. I els més optimistes tenien por que hi hagués una invasió. Però aquests darreres eren pocs. Ningú no estava molt preocupat. Molts estaven resignats a esdevenir neutrals. La vida era la de sempre. Les botigues i els restaurants estaven oberts. Ni tan sols es veien militars. Kíiv era com qualsevol capital europea. Com si fossis a Barcelona. És cert que hi havia molta premsa pel carrer i un punt de tensió. De fet, el país estava envoltat per 200.000 soldats russos. Però la gent feia la seva vida.

Quan ja va esclatar la guerra, què és el que més el va impressionar? Que la gent desapareix dels carrers. És quelcom semblant al que vam viure aquí durant el confinament derivat de la pandèmia. Una ciutat vibrant, plena de cotxes i gent, es buida completament. No queda ningú. Quan et mous per una avinguda de sis carrils i no veus ningú, allò impressiona. No és un ambient estrictament bèl·lic, però impressiona. Cau un projectil que ha caigut en un barri i hi vas. Però el que més em va impressionar és la falta de vida. Veure com la vida desapareix completament de la ciutat. La gent és amagada a casa, als refugis o al metro. I les sirenes antiaèries sonant tota l’estona. És un ambient que té un punt d’irrealitat.

I més en una ciutat soviètica. Exacte. Són espais molt contundents, amb un ambient molt especial. Impressionen d’una manera especial.

La mateixa realitat es veu molt diferent a través de la pantalla que sobre el terreny? Absolutament. És una reflexió molt interessant de fer. Recordo que quan l’any 2014 vaig ser a la guerra de Gaza, la percepció era molt més dura. Hi havia bombardejos a prop. De vegades els veies excessivament a prop. Veies molts cadàvers, moltes cases tombades. Era un ambient de guerra molt contundent. En canvi, a Ucraïna hi havia la percepció gairebé normal d’una guerra habitual. Tenies la sensació d’una certa seguretat. Evidentment hi ha risc. En canvi, a través dels mitjans, aquí ha arribat la percepció que aquesta guerra era una guerra molt cruenta, molt pròxima. I això ha angoixat molt a la gent. I això ha fet que quan nosaltres hem tornat, la gent ha respirat alleujada. Sobre el terreny, nosaltres teníem la percepció que passaven coses. Les cobríem. Al centre de Kíiv, l’ambient bèl·lic va trigar molt a arribar. La ciutat estava deserta, però fins als últims dies que hi vam ser no van començar a posar “check-points”, no van començar a aparèixer militars, no es van començar a fer barricades, no van començar a aparèixer sacs de terra als carrers. Durant molt de temps, senties els bombardejos i les sirenes, veies que la gent se n’anava als refugis, però no tenies la sensació que el perill t’estava caient al damunt.

Des d’aquí, la percepció era una altra. Clar. Nosaltres vèiem els tres primers arbres del bosc. Aquí es veia el bosc sencer. Arribaven moltes imatges de moltes zones del país. Quan estàs fent un directe, et posen moltes imatges que no són de la zona on ets. Algunes les has vist i les has viscut, però d’altres no. Són de l’altra banda del país. T’informes amb fonts oficials, amb el “parte” de guerra i informes la gent del que passa a tot arreu. Tu ets a un lloc, però la gent ho percep com si fossis en un entorn molt més tensionat del que realment és, o de com tu ho perceps.

Com els rebia la gent? No vam tenir cap problema amb ningú. Al contrari. Els civils tenien ganes d’explicar-se. Ens demanaven que expliquéssim al món el que estava passant. Que la gent no donés per bones les mentides dels russos. I també ens agraïen que fóssim allí. Sorprenia veure com algunes persones t’aturaven pel carrer i et deien: “Gràcies per ser aquí”. A l’entorn més militaritzat, les coses ja eren més complicades. Els milicians, la gent de les defenses territorials, estaven molt tensionats als “check-points”. No estaven acostumats a aquesta disciplina militar. Tenien dubtes quan veien un periodista. Sospitaven de tu. El govern ens recomanava anar amb compte als “check-points”. Havien d’assumir que havien armat molta gent i no la controlaven del tot.

Recordo una connexió al programa “Preguntes freqüents” des del passadís de l’hotel on explicava precisament això. Era el cap de setmana del toc de queda de 36 hores. Als xats de comunicació entre premsa internacional i les forces armades, tots els periodistes vam demanar si tindríem un passi especial. I la resposta va ser: millor que no. Hi ha molts nervis. Hem decretat el toc de queda perquè estem buscant sabotejadors. Sabem que hi ha molts sabotejadors russos infiltrats.

I era realment així? Hem de pensar que sí. Ucraïna i Rússia són dos països germans, amb una llengua comuna. A Ucraïna tothom parla rus. Els russos havien tingut temps d’infiltrar gent, per fer sabotatges, per marcar objectius amb alguna mena de diana. També per convertir-se en franctiradors des de determinats punts de la ciutat. Tenien molta por d’això. I ens deien això: que havien armat les defenses territorials, que estaven molt nerviosos i que si sortíem hi podia haver un accident.

Va passar por? Com una por sostinguda en el temps, no. Als episodis més tensos, en el primer moment, quan no saps què està passant, et poses tremendament alerta. Però al cap d’un moment ja em semblava que la situació estava sota control.

Una vegada més, la perspectiva des d’aquí és diferent. Hi ha periodistes que moren a Ucraïna. Evidentment. Quan van matar José Couso a Bagdad, els Estats Units han dit sempre que van confondre la càmera amb una arma. A nosaltres també ens va passar. Tot i que, afortunadament, no ens van disparar.

Què va passar? Un migdia, l’exèrcit va pujar a la nostra habitació. Estàvem editant a l’hotel i de sobte van trucar a la porta. El càmera va obrir i vaig sentir un terrabastall. Va entrar un escamot de soldats ucraïnesos, un comando molt preparat, amb molta violència verbal però cap violència física. Ens van ordenar que ens estiréssim a terra amb els braços i les cames obertes. I ens van encanonar amb els seus Kalashnikov. Jo anava repetint “som premsa, som premsa”. Ells parlaven en ucraïnès, però estava claríssim que em deien que no em mogués. I el canó de l’arma al cap. Vam poder esbrinar que havien vist la càmera i algú havia dit que allí hi podia haver un franctirador. Van buidar totes les maletes. Va quedar tot escampat pel terra de l’habitació. El problema és que primer no saps qui són. Ni si són russos. Quan vaig veure, per l’escut, que eren ucraïnesos, vaig pensar que el que buscaven, allà no ho trobarien. Buscaven russos i armes. I llavors vaig deixar de patir. I vaig començar a pensar en el directe que havíem de fer. Al cap de 20 minuts teníem el TN migdia. Ens havien pres tots els mòbils, que van començar a sonar de cop. Barcelona veia que no estàvem enllaçats i no entenien res. A ultimíssima hora, els soldats van dir: “Tot controlat. No ha passat res. Us demanem disculpes, però la guerra és així”. I van marxar.

Van arribar a temps al directe? Sí. Ens vam perdre el sumari, però vam poder entrar. Tots els papers estaven escampats pel terra de l’habitació. Vam explicar què havia passat als companys de Barcelona. I em van dir que ho podia explicar.

I què va fer? Vaig dir que no. Primer, perquè no era imprescindible. I segon perquè jo tenia els meus pares, que patien molt. I vaig pensar que si sentien allò es posarien del revés. Vaig pensar que quan tornéssim ja ho explicaríem. Era un element que podia aportar certa informació de la tensió que hi havia. Tot i que els periodistes mai no som els protagonistes. Però el meu càmera ho va penjar a Twitter. I el meu cunyat em va escriure alarmat des de Washington al xat de la família.

Quins són els sons de la guerra? Sirenes que sonen a qualsevol moment del dia i de la nit, bombes que sents de lluny amb una mena d’eco, el tableteig de les metrelladores quan hi ha hagut combats relativament a prop. I quan vas a algun lloc que ha passat alguna cosa, el soroll és el dels vidres trencats al carrer, els cascots. Tens la sensació que quan camines, camines damunt de la destrucció.

Amb quines imatges s’ha quedat? Quan vam estar al Donbass em vaig quedar amb la imatge d’una zona castigada per la guerra. No només perquè alguns edificis estessin enrunats, sinó castigada per la misèria, la pobresa, la tristor. La gent menja i viu, però és un lloc fosc i apagat, que no té vida. A més, està al costat d’un front de guerra. Et preguntes per què la gent s’hi queda. I la resposta és que no tenen cap més lloc on anar. És un lloc fosc, inhòspit.

Com és la societat ucraïnesa? Venen del món soviètic i tenen aquell llast que hi ha molt poca gent que tingui automobilitat personal. Esperen una mica a ser dirigits. Durant molts anys ha estat així. Però és un país que ha decidit bascular cap al món occidental. Molta gent et diu que ells i els polonesos no són tan diferents. Els polonesos, ens deien, han caigut al costat bo, mentre que nosaltres ens hem quedat al costat més ancorat en el temps, en el postsoviètic. I serà molt difícil que això pugui canviar. A l’est, la gent era més reticent a parlar. Tenien por. Deien que els serveis secrets, tant russos com ucraïnesos, tenen uns tentacles molt llargs.

A la capital i a l’oest, la situació era una altra. Sí. Allí, la gent volia decidir què fer amb el seu país. Les llibertats que han vist a Polònia i a les repúbliques bàltiques els interessen com a visió de futur. Però no les poden tenir.

I estan resignats? No estan realment resignats. Estan resignats a deixar-se la pell a l’intent. Tenen molt clar que no els ajudarà ningú. El món fa grans declaracions i reben armes. I està molt bé. Darrerament no s’havia fet. Les armes que han enviat estan fent la seva feina, però ningú no hi enviarà tropes. I tampoc tindran un espai d’exclusió aèria. Els americans no hi aniran. Si hi ha un error s’obre la caixa de Pandora. I ningú no vol que s’obri la caixa de Pandora. Ells saben que es tenen a ells mateixos. Si s’ha d’anar a lluitar soc el primer a anar-hi, et diuen. Això és molt generalitzat. El nostre traductor se’n va anar a les defenses territorials. I el conductor també. Estan defensant el seu país amb un fusell cadascun.

Com veu actualment la situació? Segueixo les cròniques que fan els companys, ara des d’una zona més segura. Fan una feina impressionant. No cal ser al front per explicar la guerra. De vegades s’explica molt millor a la rereguarda. També està bé ser al front. Veig que segueix la destrucció.

Veu un crescendo? Veig una intenció de crescendo. És molt difícil saber el que passa. Hi ha molta intoxicació per les dues bandes. L’aforisme aquell que diu que la veritat és el primer que mor en una guerra és absolutament cert. Els russos volien fer una operació llampec, plantar-se al centre de Kíiv, canviar el govern i aturar-se. Però no ha estat així. S’han aturat a la perifèria de la ciutat i no han avançar gaire. I estan fent operacions de guerra una mica medieval, com el que passa a Mariúpol, on encerclen una ciutat i la van bombardejant. Es tracta d’anar conquerint territori per tenir fortalesa a l’hora d’encarar una negociació. Ho posaran damunt la taula. I aixó és inacceptable per a Ucraïna.

Confia en les quatre reunions negociadores que hi ha hagut? No me les acabo de creure. No es parla del tema territorial. I serà clau. Els russos voldran consolidar Crimea, el Donbass, amb fronteres més àmplies. Fins i tot si el govern ucraïnès decidís claudicar i acceptar aquestes pèrdues territorials, podria haver-hi un problema civil amb les milícies. No ho acceptarien.

Li agradaria tornar-hi? El que m’agradaria és que la guerra s’acabés. Això és de calaix. Mentrestant, jo crec que els periodistes hi hem de ser allà. Perquè sinó, ningú no ho explicarà. Si això dura i s’han de fer relleus, si s’ha de tornar hi tornarem. Amb tota la prudència, totes les garanties. Jo no voldria frivolitzar amb el risc. Ni m’agrada el risc ni m’agrada l’adrenalina. No va d’això. En absolut. Però estan passant coses gruixudes i si nosaltres mirem el món des de Catalunya, doncs el mirem tot. Però sempre amb la màxima prudència. Cal minimitzar el risc en la mesura que el risc és minimitzable en una zona de guerra. Però, sigui com sigui, cal ser-hi i explicar-ho.

I la família què hi diu? A la meva família els he d’agrair enormement que m’ho respectin. Sé que ells pateixen molt. La meva dona, els meus fills i el meu entorn familiar pateix. Sempre em diuen que vagi amb compte. Però tinc el seu suport. Jo no soc un corresponsal de guerra. Jo soc periodista. I m’ha tocat anar a algunes guerres, però tampoc no soc un especialista. Hi ha gent que sí que ho és. Però quan toca anar-hi, la família ho entén i fan un gran esforç de contenció i de respecte. Notes el seu suport. És un suport que han hagut d’elaborar. Els meus pares són més grans i ja és una altra cosa. Pateixen molt i intento calmar-los. Tot el meu entorn sap que ni la meva empresa ni jo tenim cap afany d’anar a posar-nos en problemes. Volem explicar-los. Anem a informar. I el primer que has de protegir és a l’informador.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top