Llambordes per a l’Ángel i l'Antonio

“Hauria estat millor la bandera vermella i negra”, ha comentat somrient la Véronique quan algú ha dipositat a terra un ram de llorer lligat amb un llaç quadribarrat. Així ha recordat la Véronique l’anarcosindicalisme insubornable del seu pare, Ángel Olivares Gallego (Abrucena, Almería, 1921), un dels dos terrassencs homenatjats aquest dilluns en la cloenda del projecte Stolpersteine, consistent en la col·locació de llambordes que honren als deportats del nazisme a les portes del seu últim domicili a Terrassa. Aquest dilluns han estat col·locades dues: una al carrer d’Ègara, la de l’Ángel. L’altra, a vint metres, al carrer de Bartrina: la d’Antonio Bernardo Martínez Castillo (Ocaña, Almería, 1919). “És increïble que després de 40 anys l’oncle Antonio ens torni a reunir”, deia una neboda. L’Antonio va estar pres a Mauthausen. Va aprendre alemany i exercia d’intèrpret. “Va salvar moltes vides. Sabeu com?”, explicava una neboda al carrer de Bartrina. Com? Quan s’anunciava dutxa per a l’endemà, allò significava que molts presos serien gasats: “Ell mirava panells amb els noms dels triats i deia als caps que necessitava a aquells homes l’endemà per fer un treball”. [caption id="attachment_405615" align="aligncenter" width="700"] / Nebridi Aróztegui[/caption] Véronique mirava l’operari que instal·lava en la vorera la placa de record al pare. Un estudiant dels quals han participat en un projecte pedagògic sobre les deportacions ha llegit un poema de Federico García Lorca. Era el poema que recitava el seu pare de memòria “per donar-se ànims al camp”, al qual va ser deportat en 1940.

Silenci

Acabada la guerra, Ángel es va establir a París i va continuar militant en la CNT i ajudant altres exiliats. Però de portes endins era discret: “No parlava mai d’allò amb la família”. Va ser la Véronique la que després de la mort de l’Ángel, esdevinguda en 1982, va lligar caps parlant amb els companys del pare “per reconstruir la seva història”. Llavors va saber que havia estat un gran orador, que va parlar en un míting amb Federica Montseny, que era un compromès obrer d’adolescent (15 anys) quan va esclatar la Guerra Civil. No va tornar a Terrassa fins a 1979: “No va trobar l’Espanya de la seva joventut i el seu ideal”, recordava la Véronique. Manuela i Roberto, fills d’Antonio Bernardo Castillo, han viatjat des de Viena per assistir a l’homenatge al seu progenitor, aquell home “molt especial”, apassionat de la política, que es va establir després de la guerra a Viena. “Llegia molt sobre Espanya. Mai va tallar el cordó amb el seu país, però no ens explicava res del seu pas per Mauthausen. No ens volia carregar amb els seus problemes i nosaltres no vam voler fer-li reviure allò”, ha dit la Manuela.