Marcel Taló, historiador-CEHT
A les acaballes del segle XIX, va aparèixer al centre de Terrassa un carruatge al més pur estil “far west” americà. El conduïa un curandero d’allò més pintoresc: Mister Sequah. Vestia com si aquell mateix matí s’hagués llevat a Tulsa, Oklahoma: barret d’ala ampla, camisa blanca i corbata de bolo, una jaqueta de cuir repleta de serrells, pantalons amples i botes altes de pell.
L’insòlit personatge i el seu carruatge s’instal·laven al Raval des que sortia el sol i no era fins al vespre que no es traslladaven a la Plaça Vella. El medicastre s’enfilava com podia dalt del carro i, davant d’una gernació entusiasmada, prometia curar tots els mals amb els seus fantàstics ungüents.
Com que en Sequah parlava en anglès, es feia acompanyar d’un intèrpret cec i mig coix que el seguia per tot arreu. Era aquest qui s’encarregava de traduir la fórmula prodigiosa dels olis i les cremes: una barreja precisa i exclusiva a base de coneixements xamànics dels indis americans i plantes i flors desconegudes que havia arreplegat l’inefable Mr. Sequah en les seves excursions solitàries per l’Amèrica profunda. Segons la premsa, els dos ungüents -flor de la sabana i l’oli de Sequah- “son el mejor tesoro de las familias. Curan radicalmente las indigestiones, dispepsias, afecciones del hígado y los riñones, ciatica, asma, bronquitis, escrófulas, glándulas dilatadas, úlceras, gota, reumatismo, jaquecas, y limpian la sangre de toda impureza”. Amb una mica de sort t’arreglaven fins i tot les goteres de casa!
El públic quedava captivat fàcilment davant el repertori de promeses de Mister Sequah per alleujar tot tipus de dolor. Alguns atrevits es deixaven trencar les crosses abans que el curandero els fes passar dins del carruatge i els hi apliqués els seus olis essencials durant 20 o 25 minuts. Després, davant la mirada atònita del públic i el somriure satisfet d’en Sequah i el seu ajudant, sortien del carruatge ballant i fent bots com si estrenessin cames noves.
Durant tres setmanes van repetir amb èxit el seu ritual i després es van esfumar sense deixar ni rastre, tal i com havia fet en d’altres pobles i viles properes. Poc abans que el seu nom caigués del tot en l’oblit, es va saber que el bo d’en Sequah havia mort en un naufragi mentre viatjava a Nord-amèrica.
En realitat, gairebé res del que envoltava al misteriós curandero cowboy era veritat. El cert és que no era yankee sinó que havia nascut a Yorkshire, Anglaterra, i duia el nom de William Henry Hartley. El seu negoci no anava de curar malats, sinó d’enganyar-los i prendre’ls-hi tants diners com fos possible. El que, a ulls de la majoria, eren remeis màgics elaborats amb bon criteri per un facultatiu experimentat no era més que una campanya de màrqueting amb tots els elements per triomfar: l’element exòtic, el misteri, l’expectació i la durada suficient com perquè quan es destapés l’estafa ell ja es trobés ben lluny de la ciutat. L’èxit de l’engany fou tant rotund que va replicar-se ràpidament, talment com si d’una franquícia es tractés: es van comptabilitzar fins a 23 diferents Míster Sequah de gira per tot Europa i representant exactament el mateix paper i venen exactament els mateixos productes.
Val a dir que hi havia algunes pistes que permetien desconfiar del cowboy, més enllà del seu accent britànic. El seu remei per curar el mal de queixal era, senzillament, arrancar-lo d’arrel, mentre feia sonar una xaranga per dissimular els crits de dolor del pacient. Potser aleshores algú hagués pogut aixecar la llebre.
Al final, com dèiem, gairebé res del que envoltava al curandero cowboy era del tot cert. De fet, no fou engolit pel oceà Atlàntic en cap naufragi, sinó que senzillament l’estafa va fer aigües des del moment en què al Regne Unit fou obligatori certificar l’origen i els efectes de tots els medicaments. Sense cap excusa ni manera d’esquivar l’obligació, l’engany va quedar descobert i en Mr. Sequah no va tenir altre remei que fer-se fonedís i procurar que mai més ningú tornés a pronunciar el seu nom.
