"Terrassa és un oasi en l'ambit de la Justícia"

Dir que es prendrà uns mesos de relaxació és agosarat en un personatge tan actiu. El degà del Col·legi d’Advocats de Terrassa, institució que agrupa uns 800 lletrats, sí que afrontarà la vida amb més calma després de vuit anys de mandat que acaben aquest mes. Vuit anys. Han passat ràpidament? Miro enrere i em dic, buf, vuit anys. Cap endavant semblen molts, però quan els mires cap endarrere, és un moment. Quan s’acostava el final del mandat, pensava: queda un mes, en queda un altre. I el mes ha passat. Què destaca del conjunt de dos mandats? Sens dubte, les amistats que he fet. Pel fet d’ocupar aquest càrrec he tingut l’oportunitat de conèixer persones de tots els àmbits, des del president fins a advocats de tota Espanya. M’he fet amb els degans dels 85 col·legis. Tot això m’ho hauria perdut de no haver representat una institució com aquesta. No les hauria portat en la motxilla vital. Però per a això has de tenir un plus amb algú en el despatx que et pugui suplir. A vegades havia d’anar a Madrid dues vegades al mes. Estableix una frontera entre els primers quatre anys i els segons? Hi ha continuïtat. Quatre anys es poden quedar curts i vuit és el període òptim: dos mandats i amb la limitació obligada que tenim a Catalunya, A la resta d’Espanya hi ha degans que fa vint anys que estan en el càrrec. Sempre m’he mogut per il·lusions. Quan, i és lògic, es va perdent aquesta il·lusió natural, és bo marxar abans de perdre-la del tot. Vol dir que ha arribat el moment. La renovació en aquestes institucions és bona per evitar que s’anquilosin. [caption id="attachment_459165" align="aligncenter" width="467"] / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption] De què se sent més orgullós? De la defensa dels drets humans. Vam instituir un premi per reconèixer advocats i entitats que destaquessin en aquesta defensa i ja hem arribat a la vuitena edició. També estic orgullós de la reactivació del Grup d’Advocats Joves, la pedrera de pròximes juntes de govern del col·legi. I m’enorgulleixo que la junta hagi instituït torns d’ofici especials que la societat demandava: el d’execucions hipotecàries i el de segona oportunitat. Aquestes matèries especialitzades requereixen professionals especialitzats. Ho considerem necessari perquè molts advocats no especialitzats tenien una certa dificultat en la defensa de persones davant els tribunals. També destaco l’Escola de Pràctica Jurídica, que ofereix el màster d’accés a l’advocacia. Som un dels sis col·legis d’Espanya que el té. I a Catalunya en som l’únic.

La revolució tecnològica

Què ha canviat en vuit anys en la professió i la Justícia? L’advocacia ha canviat completament i amb la pandèmia ens n’hem adonat: hem passat de ser advocats asseguts a una taula amb el client davant a una relació telemàtica. De la taula a la pantalla. Fa poc vaig tenir un client al qual vaig conèixer personalment el dia del judici. Això abans no passava i la relació de confiança es basava molt en el contacte. Els temps canvien. I en la Justícia ara comença a haver-hi judicis telemàtics, que no em convencen del tot perquè es perd el principi d’immediació, que és bàsic. Els dubtes o les vacil·lacions en un judici penal, per exemple, no es capten. Aquest no crec que sigui el mitjà més idoni per impartir justícia. El magistrat perd immediació. Crec que això costarà encara. No es pot donar l’esquena a les noves tecnologies, però hem de trobar l’equilibri. Quines mancances té Terrassa en l’àmbit judicial? Falten un jutjat social i un de família. Però, a diferència de partits judicials del nostre veïnatge, hem aconseguit cert grau d’efectivitat. Dins d’un funcionament imperfecte, amb retards en els penals, per exemple, som un oasi perquè hem guanyat en estabilitat. Hem acabat amb la provisionalitat dels magistrats i això es nota. Es va presentar a les eleccions per a síndic de greuges, que va guanyar Mustapha Ben El Fassi. Per què va decidir participar en el procés? Perquè crec que en aquesta etapa podia aportar un segell d'experiència, com a degà dels advocats, abans com a regidor. Però no ha pogut ser. Potser no era el moment adequat. El síndic té un gran repte per endavant. S'ha de guanyar la confiança dels ciutadans. Isabel Marquès, la síndica actual, ha marcat un perfil molt proper. I té una important formació jurídica. En el primer estatut del síndic es feia constar que els aspirants havien de ser advocats de reconegut prestigi. Després es va canviar i es va decidir que el síndic fos elegible. Els ciutadans han de decidir si aquest model és positiu. Jo m'ofereixo al nou síndic per col·laborar en el que sigui possible.