Marcel Taló Martí, historiador-CEHT
Entre 1853 i 1856 un enemic invisible recorria la península Ibèrica: el còlera. Tot i que les estadístiques oficials no són fiables, es calcula que el seu impacte doblà en importància el del brot del 1834: aproximadament (xifra de morts). Barcelona en va resultar particularment afectada entre els mesos de juliol i octubre del 1854. A Manresa van haver de suspendre la Festa Major. La Cerdanya es convertia en un refugi excel·lent per als exiliats sanitaris, que celebraven en sopars de germanor la sort d’haver pogut fugir a temps del mal.
A Terrassa, la primera referència a aquest brot apareix en un acte del govern municipal el 8 d’agost del 1854. El ple acordava obrir una subscripció pública per socórrer les classes populars i poder atendre les mesures sanitàries més urgents. També, a proposta del síndic, es convocava una reunió amb la Junta de Sanitat i els metges de la vila perquè valoressin si les mesures preses fins aleshores eren suficients o calia renovar-les. No fan constar quines eren, però no seria estrany que fossin les mateixes que s’havien aplicat tradicionalment en cas d’epidèmia: intentar aïllar la ciutat restringint l’accés, reforçar la higiene pública, prohibir la matança de porcs, suspendre fires i mercats, extremar les precaucions… Finalment, es convocava una missa al matí i una processó a la tarda.
Les mesures per contenir el brot van estar vigents fins al 12 d’octubre, quan es va donar per acabat sense haver de lamentar cap víctima local: l’amenaça va durar una mica més de dos mesos. Una comissió d’obrers de la vila convidava l’Ajuntament a “dar gracias al Dios Todopoderoso el próximo domingo, por el beneficio grande [que] había dispensado a esta Villa en librarla de la enfermedad del cólera morbo”. El ple inicialment va declinar la invitació, tot i que després de la visita del prior a l’alcalde, l’Ajuntament va reconsiderar la seva participació en el “Te Deum” de diumenge i va decidir finalment assistir-hi.
La Societat de Teixidors va ser la primera associació obrera de Terrassa
El que resulta francament interessant d’aquest brot és que va evidenciar que les epidèmies no són igual per a tothom: el seu impacte era notablement més greu en els sectors populars de la vila. No tan sols una de les primeres mesures fou obrir una subscripció pública per atendre’ls, sinó que el síndic municipal reclamava l’agost mateix que l’Ajuntament facilités “el alimento tan preciso a la clase pobre, así que muy en particular a los de esta clase que fuesen invadidos de la enfermedad hoy día reinante en Barcelona”. Uns anys més tard, quan el còlera va tornar a escampar-se per la vila i en plena crisi industrial, el ple l’Ajuntament advertia que “el mayor número de muertes [se da] en las clases proletarias”. Que les epidèmies afectaven més les classes populars no només ho sabien els metges i els càrrecs públics, sinó també, i per motius obvis, les mateixes classes populars. D’uns anys ençà, amb l’arribada de la industrialització, creixia la consciència que hi havia uns valors, uns greuges i uns costums que compartien bona part d’aquestes classes i que els distingia dels fabricants de draps. Al cap i a la fi, no era el mateix ser fabricant que ser obrer i, per tant, calia que tinguessin representacions separades per representar els seus interessos. Ja se sabia que massa sovint els interessos de la indústria coincidien exactament amb els dels industrials.
Uns mesos abans del brot colèric del 1854, es reconeixia oficialment la Societat de Teixidors, la primera associació obrera de la història de Terrassa. Eloi Montserrat era l’encarregat d’exposar davant del ple les demandes bàsiques: que els fabricants no contractessin forasters mentre hi hagués teixidors de la vila sense feina; que paguessin tot el sou en efectiu i no amb teixits de llana que els amos ja no podien col·locar al mercat; i finalment, que s’aturessin les intencions dels fabricants que volien rebaixar el preu del treball. L’Ajuntament, en nom “del orden y la tranquilidad de la villa”, va intentar mediar en la disputa tal com ja s’havia fet durant el conflicte a la fàbrica Galí i Vinyals l’any 1841, quan els teixidors es van negar a complir amb els nous horaris establerts. Menys la possible rebaixa del preu del treball, les altres demandes foren acceptades. Un dels fabricants que van assistir a la sessió es va comprometre a donar feina als sis teixidors terrassencs que no en tenien. Finalment, es va constituir una comissió mixta (amb els fabricants Josep Sagret, Antoni Galí, Salvador Bellvé i Jaume Rodó, i Eloi Montserrat per part de la Societat de Teixidors) que actuaria “siempre que se presentase la circunstancia de hallarse algunos individuos de Tarrasa sin trabajo”.
La darrera ocasió en què els teixidors s’havien intentat organitzar per defensar els seus interessos fou l’any 1818, quan van pretendre revifar sense èxit el model gremial de l’edat moderna. Gairebé quaranta anys després, ja no confiaven en les eines del vell món sinó que començaven a organitzar-se en associacions, mutualitats i cooperatives més adaptades per fer front a les desigualtats del nou món industrial.
