“La qualitat de vida no va lligada al creixement de Terrassa”

Terrassa necessita créixer per tornar a ser la tercera ciutat, avui en dia? El creixement té sentit si va en paral·lel al creixement de la qualitat de vida dels habitants. A més, hem de ser conscients dels límits del creixement. I aquests es posen en evidència amb la crisi sistèmica, climàtica, energètica... Assimilar el creixement demogràfic i econòmic a què les coses van bé, és una idea que està superada. Els indicadors han de ser necessàriament uns altres. Creixem per gent nouvinguda, que ve expulsada de zones encarides de l’entorn barceloní? Terrassa és un pol d’atracció, tant des de Barcelona com la primera corona, de l’Hospitalet... I la millora de les combinacions fa que Terrassa sigui una peça metropolitana importantíssima. En gran part és pels preus de l’habitatge, que són atractius en l’entorn metropolità. No és que siguin barats, però ho són més en comparació a d’altres, en un mercat que està absolutament desfermat. Té competències, l’Ajuntament, per mesurar el potencial creixement? Té eines de planejament urbanístic. Com que Terrassa va posant habitatge a l’entorn, fa que sigui un pol d’atracció. Que vingui més gent a viure pot fer que hi hagi més comerç, sí. Però, quin és l’índex d’autocontenció a Terrassa, de les persones que hi viuen i també hi treballen a la ciutat? I mira que Terrassa el té més alt que el seu entorn (Matadepera, Viladecavalls...), que estan atrets per les ciutats. Des de l’Ajuntament es poden fer coses, però només algunes. Perquè les lògiques de les migracions són ja internacionals. Terrassa no pot controlar-ho. Nosaltres fem bones previsions del moviment natural: com evolucionarà l’esperança de vida, la fecunditat... Però no pas de les migracions. Anem cap a l’extensió de barris dormitori? En el cas de Terrassa, a més a més, ve d’antic. Hi ha barris fets als anys 70 com Vilardell, Can Parellada... No només és l’herència del creixement urbanístic dels 50 i 60. Hi ha hagut polítiques de fer ciutats dormitori molt més recents. Totes les ciutats tenen aquests barris-polígon, que són el gran problema que tenim avui en dia de no consciència de comunitat, que no està cohesionada socialment, desarrelada... Amb problemes que van esclatant de tant en tant. Vam créixer malament, en el gran desenvolupament de la segona meitat del segle XX, amb els barris d’autoconstrucció sense serveis? El “boom” els anys 50 i 60 va ser enorme, d’una intensitat sense comparació. I a més a més, no hi havia planejament urbanístic. Cal afegir-hi molta corrupció a tots els Ajuntaments que eren del règim. L’exemple més paradigmàtic és la riuada: com posen a la població a dormir al llit de la riera? I després, s’ha arreglat? Tots els ajuntaments democràtics des de llavors han intentat recosir Terrassa. Amb alguns encerts, com el parc de Vallparadís, que ha passat de ser una gran claveguera a un gran parc urbà: va cosir els barris, va fer ciutat... Però moltes d’altres coses no s’han fet bé, perquè s’ha pensat que la qualitat de vida a Terrassa anava lligada al creixement demogràfic de la ciutat. I jo penso que quan les ciutats passen d’uns 180.000 habitants, per dir una xifra, entres en una altra dimensió. És una governança que et fa escapar de la qualitat de vida. I que es pot fer quan les migracions són un tema mundial? I quan l’habitatge és el factor clau? Hem crescut massa? Terrassa ha crescut massa. En fi: com totes les ciutats de l’entorn metropolità. S’hauria pogut fer diferent? Ha faltat (des de les patronals, sindicats, ajuntaments...) un discurs de posar més èmfasi en la qualitat que no pas en la quantitat. Hi ha hagut un error. Benestar, avui en dia, té altres indicadors: de felicitat, de qualitat urbanística, mediambiental, de salut... Ja tenim perfils de malalties associades a les ciutats, com la contaminació. I si tinguéssim més diners? Seríem més grans, però garantint la cohesió social? Els diners ajuden, i molt. Però hi ha d’haver un projecte, una idea, saber on vols anar. El debat sobre el creixement de Terrassa no s’ha fet mai. I no s’ha fet perquè s’associa a creixement. Però la crisi climàtica, sistemàtica, la covid... Tot això fa que cada cop hi hagi més ciutadans que s’interpel·len sobre què vol dir qualitat. Dir que Terrassa és millor per ser la 1a, 3a o 5a ciutat en població no té res a veure amb la qualitat de vida. Hi ha un terrassenquisme mal entès que es pensa “que bé”, som els tercers! I encara pitjor: “Som més que Sabadell”... ja entenc que és un bon titular periodístic, però se’m posen els pèls de punta. No és el debat que necessitem.