“El valor de parlar en català”. Quin és, avui en dia, aquest valor?
Té un valor enorme parlar en català. En primer lloc, perquè és la nostra llengua. En segon lloc, perquè tota llengua és dipositària d’una història i d’una situació, d’una herència política. I nosaltres, els catalanoparlants, som els protagonistes d’una història d’èxit, d’una història que jo no dubto mai a qualificar de triomf de la llibertat i triomf de la cultura. Perquè hem estat condemnats a desaparèixer moltes vegades, nosaltres com a poble, i la nostra llengua també. I aquí estem, entrat al segle XXI, parlant en català, mitjançant la comunicació en català i dirigint-nos al món en català. I fent que el papa vingui a Barcelona i parli en català.
Parla sobre combatre la “baixa autoestima lingüística”. Per què creu que una part de la societat catalana ha arribat a sentir aquesta inseguretat amb la seva pròpia llengua?
Per raons òbvies. Perquè som bilingües. Tots els catalanoparlants som bilingües, i l’altra llengua que dominem és una llengua molt parlada al món, que és la llengua de moltes persones que han vingut en dues onades immigratòries molt grans: la dels 50-60 començaments dels 70, i la d’ara. I això fa que permanentment, en els últims 60-70 anys, els catalanoparlants s’hagin sentit en minoria a casa seva. Si a això se li afegeix el fet molt important que el català juga amb una mà lligada a l’esquena, perquè no és obligatori, aleshores ho tenim més difícil. D’aquestes dificultats se’n deriva el fet que, per molts catalanoparlants, el català és la llengua connotada, és un concepte de la Carme Junyent, que vol dir que tu saps que si parles en castellà normalment no tindràs problemes. Si parles en català, no ho saps. I si parles en català a determinades àrees de l’administració, per exemple a la justícia, tens la impressió que les coses et poden anar pitjor. En aquestes condicions, quina autoestima vols tenir?
Quins diria que són els principals reptes de la llengua actualment?
Els principals reptes de la llengua catalana són bastant semblants als de la llengua francesa i, fins i tot, als de la llengua espanyola, però a una escala molt més urgent per nosaltres. És el predomini absolut de l’anglès com a llengua de comunicació universal. Aquesta asimetria jurídica. El català és un idioma que té diverses inferioritats: la demogràfica, sens dubte, l’econòmica, perquè, amb més mercat, té més importància la llengua en el món econòmic, però, sobretot, la jurídica. Si el català no és tan obligatori com el castellà, aleshores, és veritat que els catalanoparlants hem de fer un esforç, però s’ha d’admetre que ho fem, com diuen en anglès, en un camp que fa pujada, que no és pla.
Havent vist l’evolució del país durant quatre dècades com a periodista, la sensació que els catalans han canviat la seva relació amb la llengua?
No necessàriament. Quan jo era petit, ja hi havia gent que sentia parlar en castellà i es passava el castellà. Ara, més que mai, hi ha consciència de la necessitat que els catalanoparlants mantinguem la llengua viva. Com a molt, el que ha passat és que la “generació Bola de drac” és l’última que s’ha divertit en català, perquè els que han vingut després ja no han tingut TV3 com un mitjà de comunicació tan important a la seva vida. I el que és veritat és que, potser, el procés independentista va arrossegar la llengua com una posició dels que havien perdut. Jo crec que ara hi ha més consciència que mai de la necessitat que el català depèn de nosaltres.
És ets optimista de cara al futur de la llengua, veient com pugen les noves generacions?
Que jo sigui pessimista o optimista no serveix de res. El que és important és que creguem que el català depèn de nosaltres. I sí, és clar, que soc optimista en alguns aspectes. Al Raval, al costat del Diari ARA, hi ha una escola on no hi ha pràcticament cap infant que parli català nadiu, ni tant sols castellà. Jo hi he anat alguna vegada, els nens m’han parlat en català, i jo he parlat amb ells en català. Tenen uns professors extraordinaris. Des d’aquest punt de vista no hi veig el problema, almenys de manera immediata.
Quin paper pot jugar el català com a element de cohesió en una societat cada vegada més plural?
El català cohesionarà si és necessari per viure, per guanyar-se la vida. Això és important, i perquè ho sigui fins a les últimes conseqüències ha de ser tan obligatori com el castellà.
Per què és interessant venir a espais com aquest, com LaFACT, per divulgar sobre la importància i el valor de la llengua catalana?
No ho sé, això ho diran els assistents, si ha esta interessant o no. Jo crec que de tota manera que, de tant en tant, com deia el Carles Capdevila, els catalanoparlants necessitem dir-nos coses boniques.
