Les sales de ball, discoteques o locals d’oci han de ser curosos amb les normatives que venen imposades per l’administració, però tenen les seves pròpies quant a vestimenta o conducta de la seva clientela. Generalment, es podia accedir d’una manera desimbolta, a condició que no s’intentés entrar en un estat deplorable o agressiu. També hi havia llocs, però, on no es podia entrar amb qualsevol parrac ni, no cal dir-ho, amb calçat esportiu. L’etiqueta, en el bon sentit i sense voler dir que calia entrar amb vestit i corbata, era un imprescindible per a moltes discoteques, com és el cas de la protagonista d’avui.
El Macxim és una altra de les sales d’oci que va tenir una llarga experiència en el temps. Es va obrir l’any 1979 i va tenir corda fins a l’any 2005. Es trobava al carrer del Conde de Salvatierra, en l’actualitat carrer d’Ègara, a tocar del passeig del Vint-i-dos de Juliol. La seva entrada era força austera i amb les lletres de color groc o daurat a sobre, desordenades.
Joan Oliva, queva ser un dels porters de la discoteca durant un temps, confirma allò de la presència. “Havies d’anar ben vestit i amb vambes no podies entrar”, comenta. No volia dir ser millor o pitjor, era, simplement, la filosofia de cada lloc, sense més. També té unes paraules de record i estima per a un dels discjòqueis històrics de la ciutat que va punxar a Macxim, el Lluís Romera, Luigi DJ, que va morir fa pocs mesos.
Amb un braç
Un tret especial distingia a Romera, ja que punxava amb només un braç, perquè li faltava l’altre. Luigi DJ va viure dues etapes a aquesta discoteca, i va passar també per altres sales terrassenques i també d’altres localitats. Cap mena de dubte que es tracta d’un mite entre els discjòqueis de la nostra població.
Macxim, un nom que, més o menys, es va decidir fent com una mena de referència a un local molt famós de París, amb una denominació molt similar, tenia dos pisos.
La pista de baix, explica Oliva, era la més gran i tenia forma rodona. La de dalt era més petita i n’hi havia una de movible, que pujava o baixava, segons interessava.
Un bar-frànkfurt
A més a més, hi havia una mena de bar-frànkfurt, per poder degustar menjar per si venia la gana. I també hi havia un apartat, amb seients i una barra, disposat a acollir sessions de karaoke. Res a dir de la copiosa oferta que tenia al seu abast la clientela.
A l’etapa final, els diumenges, hi havia balls de saló. Al principi, Macxim obria els dissabtes, tarda i nit, i els diumenges a la tarda. Posteriorment, la sessió dels dissabtes a la tarda es van anul·lar.
